marquès
| marquesa

f
m
Història

Títol nobiliari que en l’escala jeràrquica és per sobre del de comte i per sota del de duc.

Al regne de Castella els primers títols de marquès foren els de Villena (1366 i 1445) i d’Astorga (1465); a Anglaterra, els de Dublín (1385) i els de Dorset i Somerset (1397); a Itàlia, els d’Ivrea (876), Monferrato (954) i Saluzzo (1125). A França, aquest títol, suprimit l’any 1789, fou restablert per Lluís XVIII. Als Països Catalans, arran de la presa d’algunes ciutats, alguns comtes portaren, esporàdicament, els títols de marquès de Tortosa (Ramon Berenguer IV, 1148), de Lleida (Ramon Berenguer IV, 1149) i de Balaguer (Ermengol IV, 1067); però els primers títols de marquès, com a títols nobiliaris, foren el de Camarasa (1330), el de Tortosa (1330), ambdós donats a membres de la família reial i concedits a grans magnats o rics-homes, el de Dénia (1484) i el de Pallars (1491). A partir de les incorporacions de Sicília, Sardenya, Nàpols, etc., diversos llinatges catalans aconseguiren títols de marquès en aquests països (marquès d’Oristany, marquès de Malta i Gozzo, etc.). Durant el domini dels Àustria, els marquesos tingueren el tractament d'il·lustre i el de parent del rei (aquest ha durat fins avui), que es dirigia a ells com a “il·lustre, noble i amant nostre”. Des del 1718 —quan Felip V establí els graus de la noblesa catalana— constituïren el segon grau dins la categoria dels títols, després del de duc i abans del de comte. Actualment són el primer grau dels títols, i tenen (ells i els primogènits) el tractament d'il·lustre senyor.