Pastor, fill de llauradors, estudià a Saragossa. El 1473 figura com a reboster de cambra de la casa de Ferran II de Catalunya-Aragó. Becat al col·legi de Sant Climent de Bolonya (1476), hi obtingué el títol de mestre en teologia (1480). De nou a Saragossa, fou nomenat canonge de la seu. Fou amic i confessor de Pedro de Arbués. Fou vicari general del tribunal que jutjà els responsables de l’assassinat d’aquest (1485). Predicador reial i confessor de la reina (1487), fou ardiaca de Daroca i inquisidor de Saragossa i de Tarassona; el 1493 el rei el nomenà reformador de religioses, i el 1500 fou enviat a Granada a catequitzar moriscs pels seus coneixements d’àrab; allà encarregà la traducció de l’àrab al castellà de l’Alcorà i de la Sunna a Joan Andreu. Proposat per a arquebisbe de Messina, li fou canviada aquesta dignitat per la de bisbe de Barcelona (1512), diòcesi que regí del 1515 al 1519, que es retirà a Casp. Publicà 155 sermons seus, predicats durant trenta anys (Saragossa, 1517), traduïts al llatí, en bona part de polèmica antijudaica i antimusulmana, i deixà escrites poesies, uns annals i una adaptació de Cató.