En l’antiguitat els bastiments ja duien imatges, que permetien de reconèixer llur país d’origen; és el cas de la flor de lotus blanc de la popa de les naus egípcies, del cap de cavall vermell de la proa de les fenícies o del coll de cigne de la popa de les romanes. Els vaixells atenesos portaven la figura d’Atena, i els de Cartago, la d’Ammon; i, malgrat que la divinitat era la mateixa per a totes les naus d’un mateix port, l’efígie que exhibia cada bastiment solia ésser concebuda d’una manera diferent, per tal que permetés de distingir els uns dels altres. Al s XVIII, en fer-se les proes més i més llançades i el bauprès més caigut, aparegué el mascaró de proa pròpiament dit; esdevingué una necessitat obligada per tal d’aconseguir una continuació feliç de les línies del buc. Al s XIX, la concurrència de tres factors estètics determinà la bellesa dels mascarons vuitcentistes: l’apogeu de l’arquitectura naval en la construcció de vaixells de fusta, la influència del Romanticisme i la idiosincràsia dels tallistes de ribera. Els mascarons dels velers catalans del s XIX solien representar reis moros, reines, sirenes, lleons, àguiles, retrats, etc, i cal remarcar la gran quantitat de mascarons heràldics constituïts amb les armes de Catalunya, de Mallorca o del port d’origen; els vaixells del Masnou, per exemple, duien tots l’escut del paller i la masia. Dels tallistes més famosos dels Països Catalans, cal citar Francesc Pasqual i Granés, anomenat Ulls Menuts, autor de mascarons d’una gran bellesa, entre els quals es destaquen els que representen imatges religioses.
m
Art
Transports