És situada en un massís en altiplà, a l’extrem del desert de Judea, 400 m per damunt de la mar Morta a l’W. Els penya-segats que el formen la converteixen en una fortalesa natural gairebé inexpugnable. L’única font documental sobre Massada és La guerra jueva de Josep Flavi, el qual situa la construcció de la primera fortalesa (no documentada arqueològicament) en temps del rei asmoneu Alexandre Janneu, que regnà en 103-76 aC. Herodes el Gran, rei de Judea del 37 aC al 4 aC, hi construí el palau fortificat. Després de la seva mort i de l’annexió romana, els jueus zelotes el convertiren en el seu bastió en la revolta contra els romans, iniciada el 66 dC. Després de la destrucció de Jerusalem (70 dC) s’inicià el setge de Massada, durant el qual, sempre segons Josep Flavi, 967 homes, dones i nens defensaren el lloc contra una legió d’uns 8.000 romans, que finalment el conqueriren. Poc abans de la caiguda, per tal de no ser convertits en esclaus, els defensors se suïcidaren després d’haver donat mort als infants i les dones, set dels quals haurien sobreviscut amagant-se. Posteriorment, el lloc fou convertit en guarnició romana. Durant l’ocupació bizantina fou l’emplaçament d’un monestir i després de la conquesta àrab fou abandonat.
Un dels símbols de la identitat jueva, Massada ha estat excavada des del 1828, i en general s’ha tendit a corroborar el relat de Josep Flavi, tot i que un creixent nombre d’arqueòlegs han posat en dubte que hi tingués lloc un suïcidi col·lectiu. El 1966 el govern d’Israel hi establí el Parc Nacional de Massada, que conté un important conjunt arqueològic i la UNESCO el declarà el 2001 patrimoni mundial de la humanitat.