La quasi totalitat del territori és conreada i regada gràcies a la séquia de Montcada, que ha estat el sistema de reg tradicional des de l’W del poble fins a la mar (350 ha), i per pous oberts a la part occidental. El secà ha quedat molt reduït (garrofers, oliveres, ametllers i vinya). L’horta tradicional és dedicada als conreus típics d’hortalisses en règim intensiu; l’arròs, important en altres temps vora la mar, ha desaparegut i els nous regadius han estat dedicats al tarongerar. La indústria es limita a magatzems de fruita, conserves, embalatges, plàstics i fibres tèxtils. La població tingué un creixement constant i moderat fins el 1950, que prengué un fort dinamisme com a centre d’immigració i es doblà en 1960-81. La funció agrícola, abans predominant, s’ha reduït (13% de la població activa) i ha augmentat el sector dels serveis (38%) i de la indústria (35%), que treballa, en part, fora del municipi. Hi havia un típic barri de coves, avui pràcticament desaparegudes. La vila (14 363 h [2006], massamagrellencs ; 14 m alt.), que agrupa tota la població del municipi, allargada a l’antiga carretera de València a Barcelona, forma gairebé una conurbació amb la Pobla de Farnals. Ha crescut vers l’W, més enllà de la via del ferrocarril de via estreta de València a Rafelbunyol, fins a arribar més enllà de les antigues eres i coves. A l’E és limitat per l’antic ferrocarril d’Aragó, i més a prop de la mar travessen el terme el ferrocarril de València a Barcelona i l’autopista. La parròquia de Sant Joan Evangelista és un temple ampli, amb la façana del s. XVII i l’interior neoclàssic. Antiga alqueria islàmica, poc després de la conquesta cristiana passà a l’orde de Calatrava, que atorgà la carta de població (1271). A la fi del s. XIV passà als Boïl, i, posteriorment, als marquesos de Dosaigües. El municipi comprèn, a més, el barri i el monestir de la Magdalena, de caputxins, i la partida de Catarrogeta.
Vista de Massamagrell
© Fototeca.cat