La geografia
Maurici és d’origen volcànic. El relleu és de muntanyes al llarg de la costa i de planes fèrtils a l’interior. Pertot, petits llacs assenyalen l’emplaçament de volcans extingits. El clima és monsònic, a l’estiu (gener, febrer), i hi sovintegen els tifons. L’agricultura ocupa el 15,3% de la població activa i aporta el 10% del PNB (1992). Prop de les tres quartes parts dels conreus (57% de la superfície total) són dedicades a canya de sucre, segona exportació en importància. Altres conreus són els del te, el tabac, l’àloe, el blat de moro i l’arròs, patates i altres tubercles, llegums, hortalisses, oleaginoses (cocos, cacauets) i fruita tropical (bananes i mangos). La indústria (33% del PNB i 39% de la mà d’obra el 1992) es basa en la transformació i l’exportació de primeres matèries importades (tèxtil, components electrònics i diamants). Hi ha també una refineria de petroli, a Port Louis. Els serveis ocupen el 45% dels actius i aporten més del 50% del PIB (1992).
Resort turístic de Maurici
© Constance Hotels and Resorts
El turisme, molt desenvolupat des de mitjan anys vuitanta, contribueix a eixugar l’alt dèficit comercial. Les importacions (1993), procedents sobretot de Sud-àfrica, França i el Japó, són formades en primer lloc per materials no elaborats (36%), maquinària (22,4%), aliments (12%) i combustibles (6,4%). Hom exporta cap a la Gran Bretanya, França i els EUA productes tèxtils i fil (55,3%), sucre (25%) i diamants i pedres precioses (2%). El port principal i l’aeroport internacional són a Port Louis. Maurici, un dels estats africans amb una renda per habitant més alta (2.980 $ el 1993), ha diversificat, amb efectes força positius, la seva economia, fins els anys vuitanta dependent de la canya de sucre, i els anys noranta hom intenta fer-ne un centre financer internacional. La moneda de curs legal és la rupia mauriciana. El 68% de la població prové de treballadors indis immigrats en ésser abolida l’esclavitud. Els criolls (27%) procedeixen del mestissatge entre europeus, africans i malgaixos; els xinesos constitueixen una petita minoria (3%). Després de la Segona Guerra Mundial, amb la quasi eliminació de la malària, el creixement de la població s’accelerà. El 1993 era del 13,5‰ dos punts per sota de la mitjana mundial. La densitat de població és molt alta (552 h/km2 el 1995) i les ciutats principals són Port Louis i Beau Bassin-Rose Hill. L’anglès és l’idioma oficial, però les llengües més parlades són un crioll derivat del francès i el hindi. L’hinduisme (50,6%), el catolicisme (27,2%) i l’islam (16,3%) són les religions amb més adeptes. Independent des del 1968, el 1992 hom declarà el país república en l’àmbit del Commonwealth. El cap d’estat és el president i el poder executiu és exercit pel govern, presidit pel primer ministre, responsable davant de l’assemblea legislativa, unicameral de 70 membres. Maurici és membre de l’ONU, de l’OUA, de l’OCAM i del Commonwealth.
La història
Vista de la costa de Maurici
CC Wonderful Pics
Descoberta l’illa de Maurici el 1505 pel portuguès Mascarenhas, el neerlandès Van der Neck en prengué possessió el 1598 i la denominà Maurici en honor de Maurici de Nassau. Ocupada pels francesos el 1712, arran de la guerra francobritànica fou ocupada per la Gran Bretanya (1810). Assolí la independència el 1968 amb Seewoosagur Rangoolan, líder del Partit Laborista (PL), com a primer ministre. Dos anys després fou creat el Moviment Militant de Maurici (MMM), socialista i que aviat es convertí en el principal antagonista dels laboristes. Des del 1971 el govern impulsà la industrialització, centrada sobretot en el tèxtil. Gràcies a l’orientació exportadora, les illes conegueren a la dècada dels setanta un important creixement. Aquest mateix any, però, una sèrie de vagues comportaren la declaració de l’estat d’emergència, que no s’aixecà fins el 1976. El 1979 el cicló Claudette provocà greus danys, i el govern hagué de rebre ajut internacional. La coalició de govern entre el Partit Socialista Mauricià (PSM) i el MMM, vencedora en les eleccions del 1982, mostrà ben aviat signes de tensions entre ambdues formacions, especialment arran de les diferències en política econòmica i en el projecte del MMM de convertir el crioll en llengua oficial. El març del 1983 dimitiren 12 membres del govern pertanyents al MMM. Posteriorment, el primer ministre Aneerood Jugnauth designà un nou govern, que no obtingué el suport del Parlament. Jugnauth, que fou expulsat del MMM, hagué de dissoldre l’assemblea i convocar noves eleccions. Dissolt també el PSM, Jugnauth formà un nou partit, el Moviment Socialista Mauricià (MSM), que vencé en les eleccions de l’agost del 1983 formant coalició amb el PL i el Partit Mauricià Socialdemòcrata (PMSD). Els desacords entre els diferents integrants de la coalició, algunes mesures de caràcter autoritari i la implicació d’alguns dels seus membres en el tràfic de drogues, feren perdre popularitat al govern fins al punt que Jugnauth es veié obligat a convocar eleccions anticipades a l’agost del 1987, en les quals el MSM fou confirmat en el poder. Al juliol del 1990 la principal formació de l’oposició, el MMM de Prem Nababsing i de Paul Bérenger, signaren un pacte electoral amb el MSM per a convertir Maurici en una república dins el Commonwealth. Després que la coalició MSM-MMM guanyés les eleccions del 1991, el parlament aprovà la reforma i el país adoptà el nou estatut el 1992. Fou elegit president en el nou càrrec de president Cassam Uteem (MMM). L’aliança MSM-MMM provocà una fractura que dins del MMM, el sector majoritari del qual passà a l’oposició i pactà amb el PL. Aquesta nova coalició obtingué una gran victòria en les eleccions del desembre del 1995, i Navinchandra Ramgoolam fou designat primer ministre i Paul Berenger, vice-primer ministre. Maurici experimentà un fort creixement econòmic durant els anys noranta: el sector tèxtil cresqué espectacularment, augmentaren les reserves de divises, el port franc de Port Louis amplià les seves activitats, i els capitalistes sud-africans multiplicaren les inversions a l’illa. El 1995, Maurici ingressà a la Comunitat pel Desenvolupament de l’Àfrica Austral. Les desavinences a l’interior del govern de coalició provocaren que Paul Berenger, del Moviment Mauricià Militant (MMM), dimitís el càrrec de vice-primer ministre. Ramgoolam, primer ministre, reorganitzà el seu govern només amb membres del seu Partit del Treball, però ben aviat l’oposició configurà un nou front polític preparat per a les eleccions del 2001. Una sèrie de disturbis entre les comunitats criolles i musulmanes (30% de la població), cada cop més allunyades del benestar privatiu de la majoria d’origen hindú, provocaren la convocatòria anticipada d’eleccions al setembre del 2000, que foren guanyades per majoria per la coalició MMM-MSM, amb 54 escons de 62 possibles; Anerood Jugnauth (MSM) assumí el càrrec de primer ministre en un repartiment rotatori que havia de convertir Berenger, l’any 2003, en el primer mandatari no hindú. L’any 2000 el Tribunal Suprem de Londres sentencià que l’evacuació de l’illa de Chagos (molts dels habitants de la qual fugiren a Maurici) el 1966, durant el període colonial, fou il·legal. Al febrer del 2002 el president Cassam Uteem dimití en negar-se a signar una nova llei antiterrorista. El substituí en el càrrec Karl Hoffman. Tal com era previst en els acords de la coalició de govern entre el Moviment Mauricià Militant (MMM) i el Moviment Socialista Mauricià (MSM) sorgida de les eleccions del 2000, al setembre del 2003 Paul Berenger, de l’MMM, esdevingué primer ministre (primer no hindú a accedir al càrrec). A l’octubre, l’anterior cap de govern Anerood Jugnauth fou elegit president pel parlament, i fou renovat en el càrrec el 2008. Al juliol del 2005 el MSM guanyà les eleccions i el seu líder N. Ramgoolan esdevingué primer ministre, càrrec que revalidà per majoria absoluta en les eleccions celebrada al maig del 2010.
Un dels estats més pròspers d’Àfrica, a partir dels anys noranta Maurici es veié perjudicat per la fi dels acords comercials preferencials per al tèxtil i la canya de sucre amb la UE. Per tal de superar aquestes limitacions, el govern desenvolupà el turisme i els serveis financers. Les tecnologies de la informació reberen un fort impuls amb la construcció del parc tecnològic Ebene Cyber City (2002). El 2003 el govern privatitzà les telecomunicacions. Maurici forma part de l’organització Petits Estats Insulars en Desenvolupament (SIDS), de la qual al gener del 2005 acollí una conferència per a tractar-ne els problemes específics, un dels quals és el del previst augment del nivell del mar a conseqüència del canvi climàtic. D’altra banda, continuà el contenciós amb la Gran Bretanya sobre l’estatut de les illes Chagos, de les quals Maurici reclama la sobirania. El 2007 el Tribunal d’Apel·lacions britànic dictaminà que les famílies expulsades a causa de la construcció d’una base militar podien retornar.