Vida i obra
Fill de Lluís Serrahima i Camín. Es llicencià en dret i exercí la carrera, seguint la tradició familiar i d’acord amb un esperit d’humanisme i de conciliació. Fou cofundador (1929) del diari El Matí i actiu col·laborador de La Paraula Cristiana durant el període d’avantguerra, publicacions on es formà com a crític literari. Dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya d’ençà de l’etapa fundacional del partit, fou un dels principals exponents del grup d’intel·lectuals que conciliaren el catalanisme polític amb una profunda convicció catòlica de caràcter progressista. Durant la guerra civil tingué un paper important en l’ajut als sacerdots que vivien amagats i fou detingut pel SIM, però exculpat sense procés. Es relacionà amb el cardenal Vidal i Barraquer per tal de promoure la reconciliació. S’exilià el 1939 i retornà el 1940. Aviat esdevingué un dels organitzadors de la resistència política i cultural (membre del comitè Pous i Pagès i de Miramar, cofundador el 1941, de la nova etapa dels Amics de la Poesia, amic d’Emmanuel Mounier i molt relacionat amb diputats demòcrata-cristians francesos).
Escriví un volum de poemes, anònim, per a “Edicions de Negra Nit”: Sonets dels temps difícils (1946). Col·laborà a Ariel i a Serra d’Or. La seva producció intel·lectual s’estructura en tres vessants principals: la narrativa, l’assaig combinat amb la crítica literària i el memorialisme.
S’estrenà com a narrador amb El principi de Felip Lafont (1934), una aproximació als cànons de la novel·la psicològica, aquest cop a partir de la figura d’un adolescent. El mateix any 1934 aparegué el seu primer llibre de crítica: Assaigs sobre la novel·la, selecció d’articles publicats a la premsa a través dels quals concreta la defensa d’una novel·la catòlica, amb Chesterton i Maurois com a models. En el gènere novel·lístic destaquen també Després (1951), centrat en l’anàlisi d’un personatge femení, i Estimat senyor fiscal (1955), en què la típica introspecció psicològica se serveix dels models del gènere policíac. Publicà també els reculls de contes El seductor devot (1937) —el qual, ampliat, fou reeditat el 1947 amb el títol Petit món enfebrat— i Contes d’aquest temps (1955). En el seu cas, la narrativa curta, de tradició psicologicorealista i amb especial atenció per als recursos tècnics del gènere, constitueix un complement a l’obra novel·lística.
Esdevingué un dels pocs teòrics literaris catalans de la postguerra, cosa que es posa de manifest en llibres com La crisi de la ficció (1965), Sobre llegir i escriure (1966) i Marcel Proust (1971). El seu interès per la narrativa es fa evident a Dotze mestres (1972), sobre prosadors catalans, i a La novel·la històrica en la literatura catalana, un llibre escrit el 1947 en col·laboració amb M. Teresa Boada i que no es publicà fins el 1996. En la faceta assagística cal tenir present també Realitat de Catalunya (1967 en castellà,1969), que vol ser un intent d’explicar la realitat catalana al lector espanyol i constituí una de les principals respostes públiques (l’altra fou la de Ferran Soldevila) al llibre de Julián Marías Consideración de Catalunya (1966) on es deia que Catalunya no havia estat mai una nació, i El fet de creure (1967), a propòsit de les conviccions religioses personals, en la línia d’un cristianisme obert i democràtic.
Aquest àmbit de la seva producció es completa amb els assaigs biogràfics Vida i obra de Joan Maragall (1938 i 1966), ampliació d’una biografia del 1938; Un advocat del segle XIX (1951), dedicat a la figura del seu avi Maurici Serrahima i Pala; Josep Maria Capdevila (1974), dedicada al seu mestre, i Coneixences (1976), obra de perfil memorialista que aplega retrats literaris d’escriptors i polítics. Han tingut un gran ressò els dietaris de la postguerra, un dels principals testimoniatges escrits sobre l’ambient cultural de l’època, amb moltes dades inèdites: De mitja vida ençà (1970) i Del passat quan era present (1972 i 1974), en dos volums, reeditats el 2003 i el 2004, ja sense els retalls provocats per la censura. Les seves Memòries de guerra i exili (1978 i 1980) consoliden una obra que testimonia un segment de la memòria col·lectiva.
En l’àmbit polític, a més de ser cofundador i membre destacat d’Unió Democràtica de Catalunya el 1977 esdevingué senador de designació reial.
Bibliografia
- Diversos autors (1979): “Presència de Maurici Serrahima”. Sd’O, 238-239, p. 29-36.
- Diversos autors (2007): Centenari Maurici Serrahima (1902-2002). Barcelona, Generalitat de Catalunya / ILC.
- Gallén, E. (1981): “A l’entorn de Maurici Serrahima i ‘Estimats amics’”. Faig, 14, p. 19-24.
- Giró i París, J. (2004): Els homes són i les coses passen. Maurici Serrahima i Bofill (1902-1979), un filòsof-literat del segle XX. Barcelona, PAM.
- Molas Batllori, J. (1971): “Pròleg”, dins Serrahima, Maurici: Marcel Proust. Barcelona, Edicions 62, p. 5-14.
- Pla i Barbero, X. (1996): “Maurici Serrahima, crític i teòric de la literatura”. Sd’O, 435, p. 26-28.
- Raguer, H. (2003): “Serrrahima i l’any zero” (Pròleg), dins Serrahima, Maurici: Del passat quan era present, I. 1940- 1947. Barcelona, Edicions 62, p. 7-23.
- Riera Llorca, V. (1971): Nou obstinats. Barcelona, Selecta, p. 9-31.