Encara infant, la seva família es traslladà a Brooklyn (Nova York). Estudià percussió a la Manhattan School of Music i debutà professionalment el 1942. Seguidor, en un principi, del bateria Kenny Clarke, es convertí, juntament amb Art Blakey, en el més destacat percussionista bop. Acompanyà C. Parker (1945-53), a més de M. Davis, D. Gillespie i B. Powell, entre d’altres. El quintet amb el trompeta Clifford Brown (1954-56), en el qual s’incorporà posteriorment el saxofonista Sonny Rollins, tingué una gran repercussió per les seves innovacions rítmiques i melòdiques (Clifford Brown & Max Roach, 1954; Study in Brown, 1955). Els anys seixanta, al capdavant de diversos grups, enregistrà discs que es distingiren pel compromís polític (We Insist!, 1960). El 1970 formà M’Boom, una orquestra de percussió. L’afany de recerca i de renovació constants el portaren a col·laborar amb músics del free-jazz, d’entre els quals destaca Anthony Braxton (Birth and Rebirth, 1978). Enregistrà i feu també concerts en solitari, amb orquestres simfòniques i amb músics de rap. Alguns dels seus grups tenien seccions de corda, i sovint prescindien del piano, instrument generalment considerat indispensable en els conjunts de jazz. Des del 1972 ensenyà percussió a la Universitat de Massachusetts. Altres títols de la seva discografia són: Saxophone Colossus (1957) i The Freedom Suite (1958), amb S. Rollins; Max Roach + 4 (1956); Drums Unlimited (1966); Pictures in a Frame (1979), i Bright Moments (1987).