Actualment hom en fa també de commemoratives de congressos i de convenis. El mètode més corrent per a la fabricació de medalles ha estat i és el de la cera perduda. Les medalles foren molt corrents a l’antiguitat grecoromana, especialment a Roma, on són famoses les d’August, Dioclecià i Constantí. La producció de medalles restà gairebé interrompuda fins al segle XV, amb l’humanisme, a Itàlia, lloc on foren fetes les primeres medalles modernes; fou molt important l’obra de Pisanello, que feu les medalles commemoratives d’Alfons IV de Catalunya-Aragó i Segimon Malatesta; un altre medallista important fou F. Laurana. Durant el segle XVI fou molt important l’obra de B. Cellini, i l’art de la medalla s’estengué, des d’Itàlia, arreu d’Europa. A Alemanya foren centres importants Nuremberg i Augsburg, i un dels principals artistes fou A. Dürer. Als Països Baixos es destacà Q. Massys, i J. Goujon a França, on durant el segle XVII, concretament a l’època de Richelieu, l’art de la medalla tingué una gran difusió. Actualment, en la majoria de casos la medalla té una finalitat purament decorativa.
La medalla commemorativa catalana té precedents importants en les que Pisanello feu per a Alfons el Magnànim a Nàpols (s. XV), considerades les primeres medalles modernes pròpiament dites. L’origen de la medallística catalana es pot trobar en les medalles de proclamació de reis —llançades a la multitud des de taulats públics—, no fetes encara per especialistes, sinó per argenters: la primera medalla coneguda és la que Joan Matons feu de Lluís I (1724). Successivament apareixen altres noms (Joan Tresserres, Ignasi Valls, Joan Daroca); però, fins que la Junta de Comerç de Barcelona no impulsà la medallística dins la seva Escola de Nobles Arts (el 1797 ja es concedí un premi a un gravat de medalla), no sorgí l’especialització: un deixeble distingit d’aquesta especialitat fou Fèlix Sagau i Dalmau. Del 1836 al 1868, dins les activitats de la seca barcelonina hi hagué també la creació de medalles. Aviat, però, la mecanització de la fabricació féu innecessària l’elaboració manual del cuny, i els escultors pogueren dissenyar medalles mitjançant dissenys en gran. D’aquests excel·lí Eusebi Arnau, autor, entre altres, de la medalla de l’Exposició Universal de Barcelona (1888). Malgrat tot, han continuat sobresortint especialistes, com Bartomeu Maura i Ferran i Xavier Calicó, entre altres.