La seva figura de fetillera resta vinculada a la llegenda dels argonautes i a Jàson, el qual ajudà donant-li l’ungüent que havia de protegir-lo de les cremades dels toros d’Hefest, quan cercava el velló d’or. Un cop l’hagué aconseguit, Medea l’obligà a casar-se amb ella, tal com ell li havia promès, i fugiren al país dels feacis, i més tard a Corint, on Medea, traïda per Jàson, occí els dos fills haguts en el matrimoni. Refugiada a Atenes, convisqué amb Egeu fins a l’arribada de Teseu, que l’expulsà de la ciutat. Aleshores tornà a la Còlquida i, segons una tradició, fou transportada als Camps Elisis, on s’uní amb Aquil·les. La llegenda de Medea experimentà, ja a l’antiguitat, moltes modificacions i tingué diverses variants. Literàriament fou tractada per Píndar (Pítica IV), Eurípides (en una tragèdia homònima), Apol·loni de Rodes (Argonàutiques), Enni, Ovidi i Sèneca, i a l’època del classicisme francès, per Corneille (Médée, 1635). Ha estat tema de diverses composicions musicals, entre les quals excel·leix la de Cherubini (1797), sobre un llibret del francès Hoffman, redescoberta modernament per Maria Callas. Cal citar també les composicions de M.A.Charpentier (1693), G.Pacini (1843) iDarius Milhaud (1938). Cinematogràficament, el mite de Medea ha estat tractat per Pier Paolo Pasolini (Medea, 1969). L’art antiga representà sovint la figura de Medea en vasos pintats grecs o italiotes, en relleus o sarcòfags i en pintures pompeianes.