L’estudi de l’home sa comporta el de les seves estructures macroscòpiques (anatomia) i microscòpiques (histologia) i el de les seves funcions orgàniques (fisiologia) i mentals (psicologia). L’estudi de l’home malalt comprèn tres etapes: en primer lloc, l’observació de les anomalies que presenta, seguida de l’intent d’agrupar-les, de coordinar-les i de fixar-ne l’evolució (simptomatologia); en segon lloc, l’enregistrament de les lesions que hom troba en els òrgans, seguit de l’intent d’identificar-ne llur expressió durant la vida (anatomia patològica); i, finalment, la determinació de les pertorbacions que experimenta la funció dels diversos òrgans (fisiopatologia). Les nocions provinents d’aquesta triple font serveixen de base per a la identificació de cadascuna de les malalties (nosologia), que caldrà completar amb el coneixement de llur causa (etiologia) i de l’evolució probable (pronòstic). El procés mental pel qual hom arriba a aquesta identificació davant d’un malalt concret és la diagnosi (o diagnòstic). La ciència del conjunt de les malalties és la patologia.
Per una necessitat d’ordenació i per l’exigència de delimitar els camps operatius del metge, hom ha procedit a dividir-la. La divisió inicial és entre patologia interna o mèdica i patologia externa o quirúrgica. La primera abraça aquelles malalties que afecten tot l’organisme, o bé les que, radicades en un òrgan, tenen múltiples repercussions en altres òrgans; també comprèn les malalties que es manifesten per alteracions (símptomes i signes) que, essent poc aparents, cal cercar (exploració), i les malalties que, a més, són tributàries de tractament essencialment medicamentós. La patologia externa o quirúrgica comprèn les malalties localitzades, les que són ben manifestes a l’exterior i les que han d’ésser tractades predominantment amb les mans o amb instruments (cirurgia).
La diagnosi de les malalties no sempre pot ésser feta mirant el malalt (inspecció), palpant-lo (palpació), introduint el dits en conductes naturals (tacte), aplicant l’orella a la superfície del tòrax o el ventre (auscultació) o provocant-hi ressò en copejar-los (percussió). Molt sovint cal recórrer a mitjans complementaris d’exploració; entre aquests mitjans cal esmentar, en primer lloc, les anàlisis dels humors i els productes normals (sang, orina, líquid cefalorraquidi, femta, saliva, suc gàstric i duodenal) i patològics (esputs, exsudats diversos) i de teixits pressumptivament patològics obtinguts mitjançant una intervenció quirúrgica (biòpsia); també cal esmentar els exàmens de l’interior del cos mitjançant els raigs röntgen (radioscòpia, radiografia, tomografia), o els raigs emesos per substàncies radioactives introduïdes artificialment i que tenen afinitat per a diferents òrgans (gammagrafia o escintil·lografia), l’ús d’ones ultrasòniques (ecografia) o de camps magnètics (ressonància magnètica nuclear), i la visualització de les cavitats mitjançant aparells introduïts per vies naturals (gastroscòpia, rectoscòpia, broncoscòpia, etc.) o perforant els teguments (pleuroscòpia, celioscòpia).
El tractament medicamentós ha d’ésser presidit per un bon coneixement dels mitjans disponibles (farmacologia) i de la tècnica d’aplicar-los (terapèutica). Però no sempre el tractament incruent és confiat a medicaments; a vegades ho és als raigs X o a les radiacions procedents del radi o del cobalt 60 (radioteràpia) a l’aigua de determinades deus (balneoteràpia) o a l’aigua corrent a una determinada temperatura (hidroteràpia) i a la gimnàstica i el massatge (fisioteràpia). Ultra aquests procediments ortodoxos, hi ha l’homeopatia i l’acupuntura. La primera fou ideada per C.S.Hahnemann i consisteix a prescriure dosis infinitesimals de substàncies que si fossin administrades en dosis fortes produirien els mateixos trastorns que la malaltia. L’acupuntura consisteix a clavar unes fines agulles de diferents metalls en determinats punts del cos, amb la qual cosa hom pretén d’obtenir la desaparició del dolor produït per una malaltia o una ferida, d’influir sobre certes actituds o inclinacions del malalt (fumar tabac, menjar en desmesura, etc.) i de substituir, fins a cert punt, l’anestèsia medicamentosa. És un procediment emprat fa milers d’anys pels metges xinesos i que desperta avui l’interès i la discussió de molts metges occidentals.
L’extensió i la profunditat que han atès les ciències mèdiques han fet necessària la parcel·lació del camp d’estudis. Així han nascut les especialitats. D’aquestes, n’hi ha que afecten els coneixements bàsics de l’estructura i de les funcions de l’home, com és el cas de l’anatomia, la histologia i la fisiologia, esmentades anteriorment. Dins aquest àmbit hi ha també la bioquímica, o sia, l’estudi de la constitució química del cos i dels productes de la seva activitat vital, la genètica, o estudi de tot el que fa referència als gens, la immunologia, que versa sobre les reaccions defensives de l’organisme davant les infeccions, i la microbiologia, o ciència dels microorganismes. Hi ha unes altres especialitats que són definides per les particularitats que l’edat del malalt imprimeix a la patologia i que condicionen la terapèutica; aquest és el cas de la pediatria, o medicina dels infants, i la geriatria, o medicina dels vells. Un altre motiu d’especialització és l’òrgan o l’aparell afectats. La unitat de radicació imprimeix a la patologia característiques peculiars i requereix tècniques pròpies d’exploració i de tractament.
El nombre d’especialitat va creixent a mesura que el coneixement de les malalties s’aprofundeix i les tècniques d’examen i de tractament s’afinen i es multipliquen. D’entre aquestes cal esmentar les que compten actualment. L’angiologia té per camp els vasos arterials i venosos, la patologia que els afecta o que se’n deriva, bé que repercuteixi sobre altres òrgans o aparells (com és el cas de la hipertensió arterial o de l’ateroesclerosi), i les tècniques de tractament, mèdiques les unes i quirúrgiques les altres. Darrerament aquestes tècniques quirúrgiques han estat desglossades de l’angiologia i constitueixen una nova especialitat, anomenada cirurgia vascular. La cardiologia s’ocupa de les malalties del cor i dels grans vasos. Atesa exclusivament per internistes, la creixent importància i el refinament de les tècniques de tractament quirúrgic de les malalties cardíaques han dut a desglossar-ne aquest aspecte terapèutic i a constituir la subespecialitat de cirurgia cardíaca. La digestologia abraça la patologia de tot el tub digestiu, des de la boca fins al ses, i la de les glàndules annexes (salivals, fetge, pàncrees). L’extensió de l’aparell digestiu, l’heterogeneïtat de les seves estructures i la diversitat de les tècniques de diagnosi han forçat la creació d’algunes subespecialitats, com ara l’endoscòpia digestiva, l’hepatologia (dedicació a la patologia del fetge) i la proctologia (dedicació a les malalties del recte i de l’anus, moltes de les quals són tributàries de tractament quirúrgic). L’endocrinologia té com a camp d’estudi la patologia de les glàndules de secreció interna i engloba les malalties de la nutrició, fonamentalment la diabetis i l’obesitat. La dermatologia s’ocupa de les malalties de la pell i de les mucoses, dels cabells i de les ungles. Tradicionalment incorpora l’estudi de les malalties de transmissió sexual, pel simple motiu que aquestes gairebé sempre es manifesten inicialment per lesions mucoses. Si això és cert per a la sífilis i el xancre tou, no ho és per a la gonocòccia o blennorràgia, la cura de la qual correspon plenament als especialistes dels òrgans afectats (uròlegs i ginecòlegs). La ginecologia tracta les malalties peculiars de les dones. L’hematologia té dos vessants: d’una banda, l’estudi i el tractament de les malalties de la sang i dels òrgans que la generen, i de l’altra, l’aplicació terapèutica de sang o de plasma (hemoteràpia). La nefrologia té per objecte l’estudi dels ronyons i de les malalties que els afecten, amb totes llurs conseqüències. D’aquí ha nascut la subespecialitat de regulació humoral, és a dir, la normalització de les constants químiques dels líquids orgànics, que hom pot obtenir mitjançant l’administració de solucions de sals diverses a concentracions variables o mitjançant l’hemodiàlisi, és a dir, la separació de les substàncies anormals contingudes en la sang o de les substàncies normals que hi són presents en concentració excessiva, gràcies a llur difusió a través d’una membrana semipermeable, que pot ésser artificial (hemodialitzador o hemodiàlisi extracorpòria o ronyó artificial) o constituïda per peritoneu (hemodiàlisi peritoneal). La neurologia és la branca de la medicina dedicada a les malalties orgàniques del sistema nerviós. Comprèn tres subespecialitats: l’electroencefalografia (estudi dels potencials elèctrics produïts per l’activitat cerebral), l’electromiografia (estudi dels corrents produïts pels músculs en activitat) i la neurocirurgia. L’obstetrícia és la ciència de la cura de les dones gràvides, dels parts i de les conseqüències d’aquests. L’ odontologia s’ocupa de les malalties de la boca i de la dentadura i de la reparació de llurs falles, i l’ortodòncia n’és una part, que té per finalitat de tractar i de prevenir les anomalies de posició de les dents. L’oftalmologia atén les malalties dels ulls i en corregeix els defectes. L’otorrinolaringologia té per missió l’estudi i el tractament de les malalties del nas, del coll i de les orelles. La pneumologia és l’especialitat dedicada a estudiar la diagnosi i el tractament de les malalties de l’aparell respiratori. La psiquiatria és la branca de la medicina dedicada a la diagnosi i al tractament de les malalties mentals i dels desequilibris psicològics. La reumatologia té per objecte les malalties dels ossos, els músculs i les articulacions que no requereixen tractament quirúrgic. La urologia estudia les malalties de les vies urinàries i dels ronyons en llur únic aspecte d’òrgan expulsor de l’orina. Les especialitats enumerades fins ara consideren les malalties que els pertoquen com a susceptibles d’ésser tractades exclusivament per mitjans incruents o alternativament per mitjans mèdics o mitjans quirúrgics. N’hi ha d’altres, però, que per definició empren tractaments bàsicament quirúrgics, és a dir, manuals o instrumentals. Són la traumatologia, l’ortopèdia i la cirurgia plàstica i reparadora.
Altres especialitats han d’ésser considerades com a auxiliars o complementàries, malgrat llur importància tècnica. Aquestes especialitats són l’anestesiologia, ciència dels anestèsics i de llur administració, la de recuperació funcional, que ajuda tants de malalts afectats de paràlisis, d’anquilosis i de contractures, l’hemoteràpia i la regulació humoral, citades abans, l’oncologia, dedicada a l’estudi i al tractament de les neoplàsies i la radiologia, especialitat complementària del procés diagnòstic.
La medicina no compliria tota la seva finalitat si circumscrivia el camp d’actuació al binomi malalt-metge. La medicina ha de preveure l’assistència de la col·lectivitat orientant i promovent l’organització sanitària del país per mitjà d’un pla de seguretat assistencial que garanteixi l’accés de tothom als millors mitjans de diagnosi i de tractament, sense cap reserva basada en les possibilitats econòmiques, però amb totes les reserves basades en el respecte a la llibertat i a la dignitat de l’home malalt. La medicina ha de considerar, encara, que no en té prou de prevenir les malalties; ha de promoure la salut procurant que l’home disposi de tots els mitjans que puguin assegurar-li el benestar material i l’equilibri mental i social. I ha de lluitar per conservar un medi ambient propici, evitant la pol·lució i la malversació dels recursos naturals i maldant per arribar a un repartiment just dels aliments i de tots els mitjans de vida i de benestar.
La medicina actual
Els avenços els darrers anys s’han inclinat clarament en la recerca de mitjans de diagnosi més precisos i econòmics i menys cruents i han contribuït també a un coneixement fisiològic i fisiopatològic de l’organisme. Ha tingut gran importància la generalització de la gammagrafia i sobretot la tomografia axial per ordinador, considerada imprescindible en especialitats com la neurologia, en la qual també s’ha avançat en el tractament de les hemorràgies cerebrals per aneurismes amb antifibrinolítics, així com amb les solucions quirúrgiques. Ha estat cabdal el tractament amb L-dopa de la malaltia de Parkinson. En el camp de cardiologia s’han fet recerques en l’etiologia de cardiopatia coronària així vers un factor etiològic en la miocardiopatia. La creació de gabinets d’electrocardiografia intracavitària ha fet avançar l’estudi d’arrítmies i blocatges cardíacs permetent la implantació de marcapassos com més va de més llarga durada. El catèter flotant de Swan-Ganz permet la supervisió hemodinàmica al capçal del llit. La cirurgia cardíaca ha reduït els fracassos en els recanvis valvulars, ha millorat la tècnica de la cirurgia coronària i continua la recerca vers el cor artificial. L’ecografia i l’ús d’isòtops han estat dos ajuts diagnòstics, que encara han de desenvolupar moltes de llurs capacitats. La pneumologia, amb l’estudi de la funció pulmonar, i el broncoscopi flexible han estat dos ajuts diagnòstics per al control de malalts respiratoris. En el camp de l’hematologia hom obté millors resultats en el tractament de les leucèmies i els limfomes, així com d’alguns casos d’anèmia aplàstica. El coneixement de la fisiologia de les plaquetes és una nova aportació important. En cirurgia s’ha produït una gran especialització amb l’aparició o generalització de tècniques com la microcirurgia, que ha permès la reimplantació de membres amputats i òrgans. Ha crescut l’interès en el control preoperatori i postoperatori dels problemes infecciosos, tot plegat encaminat a considerar més els fonaments biològics, que permeten el desenvolupament d’una cirurgia com més va més complexa. En el camp de la ginecologia i l’obstetrícia la major capacitat diagnòstica d’alteracions endocrines del cicle menstrual ha permès la diagnosi i el tractament de malalties com les amenorrees hipofisiàries. L’ecografia ha permès un control més estricte de la gestació així com de la detecció de destorbs ginecològics. La difusió de programes de planificació familiar ha influït en el control de la natalitat. En els països desenvolupats la medicina preventiva té un gran paper en la disminució de moltes malalties. A Catalunya cal destacar la implantació d’un calendari de vacunacions per a tots els infants. A nivell mundial els fruits de campanyes d’aquesta mena culminaren el 1979 amb l’erradicació de la verola.
Història de la medicina
La història del pensament mèdic té l’inici en el mateix origen de l’home; a la primeria hi hagué intuïcions empíriques i concepcions magicoanimistes, com ho demostren els estudis dels primitius actuals (etnologia) i l’arqueologia prehistòrica (paleopatologia i paleomedicina). Aleshores la religió, la màgia i la medicina formaven un tot confús, sovint inextricable. Els ritus i les cerimònies emprats pel xaman responen, doncs, a les concepcions màgiques de les comunitats primitives, molt semblants a les del Paleolític i el Neolític. L’aparició de les “altes cultures primàries” (Mesopotàmia, Egipte, l’Índia i l’Extrem Orient), aproximadament a partir del IV mil·lenni, tingué conseqüències en el pensament mèdic i en les doctrines sobre la malaltia i el seu guariment. La concepció religiosa del món i de les coses determinà l’aparició de la medicina teúrgica, on el sacerdot exercia les funcions més específicament mèdiques. A Mesopotàmia, i després a Israel, la malaltia i tots els esdeveniments desfavorables eren conseqüència dels pecats humans; no és gens estrany, doncs, que el terme sumeri shêrtu designés alhora el pecat, la culpa moral, el càstig diví i la malaltia del pecador. La medicina i la religió constituïen, en aquestes cultures, un tot inseparable. Al segle VI aC la filosofia presocràtica, superant la màgia i la creença, obrí unes noves possibilitats a la raó humana d’entendre, entre altres fets, la malaltia com un fenomen natural, capaç d’ésser investigat en la seva natura sense recórrer a la superstició ni a la divinitat. Gràcies al “miracle grec”, la medicina adquirí una nova formulació, i hom pot afirmar, llevat dels precedents egipcis, que a partir d’aleshores hi ha hagut medicina científica. Alcmèon de Crotona (segle VII aC) és l’autor del primer text mèdic científic (Περi ΦyσεϖΘ, ‘Sobre la natura’), al qual cal afegir el famós Corpus Hippocraticum, conjunt heterogeni de seixanta treballs, redactats del segle V al III aC per diversos metges grecs, entre els quals es destaca Hipòcrates de Kolocōs, anomenat el pare de la medicina; aquesta obra constitueix la primera enciclopèdia mèdica de la història de la humanitat. Els metges posthipocràtics, continuadors i deixebles d’Hipòcrates, serviren de pont de transició entre l’hipocratisme estricte i l’escola d’Alexandria, que pertany ja al període hel·lenístic. Sota l’ègida dels Ptolemeus, aquesta ciutat nord-africana es convertí en el primer centre intel·lectual i, per tant, mèdic, del món antic. Hom pot afirmar que, a partir del segle III aC, la medicina grega és, en realitat, medicina alexandrina. A Alexandria estudiaren i aprengueren medicina els metges més famosos de l’imperi Romà. Cal subratllar, sobretot, les escoles d’Heròfil de Calcedònia (~300 aC) i d’Erasístrat de Iulis (s. III aC), que reeixiren en les investigacions anatòmiques i fisiològiques.
El conreu de la farmacologia (matèria mèdica), afavorit per l’excepcional situació geogràfica d’Alexandria, fou notable, com també la cirurgia, desenvolupada per l’escola empírica (Apol·loni de Cítion). L’imperi Romà, tan fecund en l’organització politicoadministrativa, fou força estèril respecte a l’especulació científica pura; hom pot afirmar que la medicina romana, llevat dels escrits enciclopèdics (Cató, Plini i Cels), és, en el fons, medicina d’origen alexandrí, exercida per metges d’origen grec i de cultura grega. D’aquests metges cal esmentar Asclepíades de Prusa (s. I aC), Ruf d’Efes, Areteu de Capadòcia (ambdós del s. II dC) i, sobretot, Galè de Pèrgam (129-200). L’obra galènica significà el retorn a l’hipocratisme i a les concepcions “humorals” de la malaltia (quatre humors: la sang, la flegma, la bilis groga i la bilis negra). Nogensmenys, hi introduí el seu extraordinari coneixement del pensament aristotèlic, amb espurnes d’epicureisme, estoïcisme i platonisme, bé que molt reduïdes. L’obra de Galè, molt voluminosa, és el resultat d’harmonitzar el pensament mèdic d’Hipòcrates i la filosofia d’Aristòtil. Les doctrines galèniques influïren en tota l’edat mitjana, fins al Renaixement i, en aspectes concrets, fins al segle XVII. L’esfondrament de l’imperi obrí un llarg període de decadència científica: l’edat mitjana. Aquesta decadència, que afectà sobretot l’Occident llatí, no tingué tanta repercussió a Bizanci, que restà hereu directe d’Alexandria (Pau d’Egina, Alexandre de Tralles, etc.), ni a l’islam, que, gràcies a la protecció de minories hel·lenitzades, assimilà aviat el llegat antic.
L’islam, sorgit del no-res al segle VII, integrà ben aviat, amb una tolerància religiosa extraordinària, minories perses, judaiques i gregues (com els neoplatònics i els nestorians), les quals traduïren al siríac i l’àrab els texts grecs de Bizanci. A la segona meitat del segle IX les principals versions foren fetes per Ḥunayn ibn Isḥāq, i del segle X al XII excel·leixen els millors metges islàmics, de vegades d’origen persa (Rāzī i Avicenna), de vegades andalusins (Albucasis, Averrois i Avenzoar). En conjunt, la medicina àrab no ofereix cap originalitat, llevat de la farmacologia (Al-Idrīsī, ibn al-Bayṭār, etc.) i l’oftalmologia. El pensament mèdic islàmic segueix fonamentalment l’obra hipocraticogalènica, amb perceptibles influxos hindús.
A l’Occident llatí, durant l’alta edat mitjana, la medicina tingué un caire marcadament eclesiàstic; és la medicina monàstica, conreada sobretot als monestirs (Montecassino) i per ordes religiosos (benedictins), com també per figures de l’Església. El desvetllament a la baixa edat mitjana, afavorit per la creació d’escoles laiques (Salern, al s. X) i d’universitats (Montpeller, Bolonya, Pàdua, París, etc.), permeté una ostensible creixença de la ciència mèdica. Les escoles de traductors (Toledo, el sud d’Itàlia) permeteren les versions llatines d’obres mèdiques grecoàrabs, texts que serviren de punt de partença en el deixondiment científic de l’Europa occidental als segles XIII-XIV. El traductor més famós, Gherardo da Cremona, treballà a Toledo, tasca en la qual col·laborà, entre altres, Marc de Toledo. L’increment dels sabers mèdics és perceptible, i abraça les diverses branques mèdiques, des de l’anatomia (Mondino dei Liucci) i la cirurgia (Teodoric, Saliceto, Lanfranco de Milà, Chaulhac, H.de Mondeville, etc.) fins als escrits de patologia (Pietro d’Abano, Tadeo Alderotti, Arnau de Vilanova, etc.); les especialitats resten encara en un estat de postergació.
Un nou tombant modern s’inaugura cap a la fi del segle XV, i el primer període de transició, entre medievalisme i modernitat, el Renaixement, ofereix encara un rostre jànic: pervivència de l’escolàstica medieval i nous corrents doctrinals, que finalment triomfaren. Les novetats, sobre un fons encara medievalitzant, s’esdevingueren en tres fronts: l’humanisme mèdic, els anatomistes moderns i Paracels. D’una banda, els metges humanistes (A. Laguna, Corarus, J. Caius, T. Linacre, Vallès, C. de Vega, G Fracastoro, etc.) dugueren a terme, gràcies a la impremta, edicions crítiques d’obres gregues i divulgaren i purificaren l’autèntica medicina hipocraticogalènica. D’altra banda, l’obra dels anatomistes (Leonardo da Vinci, Valverde d’Hamusco, R. Colombo, G. Falloppio, etc.) significà un nou rigor metodològic davant l’anatomia galènica tradicional. Hi excel·leix l’obra genial del brussel·lès Andreas Vesal (1514-64), el més gran operari de la història de l’anatomia. La seva obra De humani corporis fabrica libri septem (1543) assenyala una fita cabdal en la història de la medicina. Continuadors seus, els postvesalians, acompliren la tasca de polir i arrodonir aquesta ingent nova “fàbrica” de l’organisme humà. Paracels (1493-1541) fou el gran reformador de la ideologia mèdica, el fundador de la iatroquímica i l’innovador de totes les branques del saber patològic.
El descobriment de la circulació pulmonar (M. Servet i R. Colombo) i la incorporació de la nova farmacologia americana enriquiren les possibilitats científiques de la medicina del segle XVI. L’empirisme quirúrgic, beneficiat per les investigacions anatòmiques, assolí un apogeu inusitat; l’obra quirúrgica d’Ambrosi Paré, Bartomeu Maggi i Daza Chacón demostra clarament el rigor i l’amplitud que atenyé la renovació de la cirurgia renaixentista. L’assoliment definitiu dels postulats moderns triomfà plenament al segle XVII. La patologia s’enriquí amb noves formulacions doctrinals: la iatroquímica (J.B. Helmont i Silvi), la iatromecànica (G. Baglivi) i l’empirisme clínic (T. Sydenham). La fisiologia moderna prengué una nova volada amb el descobriment de la circulació sanguínia, degut a William Harvey (1578-1657) i exposat en el seu llibre Exercitatio anatomica de motu cordis et sanguinis in animalibus (1628). La medicina del Barroc contribuí a la creació de l’embriologia científica amb les recerques experimentals de William Harvey i de Leeuwenhoek i Vallisnieri. El descobriment del microscopi permeté d’estudiar a fons les diverses estructures dels animals i dels vegetals (M. Malpighi, R. Hook, etc.), i inaugurà, així, aquesta nova branca del saber morfològic. El segle XVII fou, sens dubte, un dels més fecunds en la història de la medicina moderna, i a partir d’aleshores la tradició escolàstica i medievalitzant grecoàrab fou bandejada definitivament de les universitats europees. Tots aquests magnes descobriments exigiren la reelaboració i la sistematització dels nous avenços científics, tasca que fou duta a terme, en el pas del segle XVI al XVIII, pels “grans sistemàtics”, com Hermann Boerhaave, Friedrich Hoffmann i Georg Ernst Stahl.
Al llarg del segle XVIII la ciència mèdica tingué una nova embranzida, sobretot en el camp de l’anatomia (anatomia comparada, topogràfica, etc.), de la fisiologia (L. Spallanzani, Albrecht von Haller, etc.), de la clínica i de la cirurgia. La cirurgia fou potser la branca que més es beneficià del clima espiritual de la Il·lustració. Al segle XVIII hi hagué un gran desenvolupament de les professions quirúrgiques, motivat sobretot per la creació de noves institucions superiors destinades a l’ensenyament de la cirurgia (Londres, París, Viena, Cadis, Barcelona, etc.), per l’apogeu social dels cirurgians i per la creació de cossos de cirurgians militars arreu d’Europa. Entre els millors cirurgians i anatomistes hi ha John Hunter, J.L. Petit, Antoine Louis, A. Scarpa, etc. La patologia europea del segle XVIII s’impregnà de les doctrines vitalistes de Stahl (vitalismes de Montpeller, Edimburg, Alemanya i Itàlia), però prosseguí també la investigació anatomicopatològica (G.B. Morgagni). L’any 1796 Edward Jenner inaugurà la moderna medicina preventiva, amb la vaccinació antivariolosa.
En iniciar-se el segle XIX, la medicina entrà en una nova etapa d’evolució científica, període que abraça gairebé fins als primers anys del segle XX. Els trets més sobresortints d’aquest període són la progressiva tecnificació i l’increment realment esplendorós del saber mèdic. La primera gran doctrina patològica, fruit dels metges francesos, fou la concepció anatomicoclínica de la malaltia, de la qual M.F.X. Bichat fou el capdavanter. La concepció lesional de la patologia arrodoní les seves troballes gràcies als avenços formulats per Corvisart i, sobretot, per Laënnec. La creació de nous aparells d’exploració, com l’estetoscopi, el laringoscopi, l’oftalmoscopi, etc., fins als raigs X, ha permès de penetrar a l’interior de l’organisme i de conèixer directament les lesions morboses. La segona doctrina o el segon corrent patològic del segle XIX fou la fisiopatologia, que recollia els postulats del Romanticisme mèdic, bé que fent-ne positius els trets fonamentals. Aquesta nova doctrina, fruit preferent del pensament mèdic alemany (Frerichs, Wundelich, Traube, Kusmaul, etc.), considera les alteracions funcionals com la causa fonamental de la malaltia. Els seus fecunds resultats afectaren positivament l’estudi del metabolisme, dels processos metabòlics, de les alteracions de les corbes i els enregistraments gràfics, de la moderna termometria clínica, etc., com també de les proves funcionals, tan conegudes avui dia.
En darrer lloc, la bacteriologia, obra conjunta de les escoles francesa i alemanya, sota els respectius mestratges de Louis Pasteur i Robert Koch, procedí a determinar les causes bacterianes d’un elevat nombre de processos patològics. La immunologia, les doctrines sobre la vaccinació preventiva, l’al·lèrgia, etc., han estat motivades per aquelles primeres investigacions bacteriològiques. No ha estat menys suggeridora i menys fecunda en guanys la cirurgia, que aconseguí una nova possibilitat a causa de tres grans conquestes, com l’anestèsia quirúrgica de Morton (1846), l’antisèpsia de Joseph Lister (1867), esdevinguda ben aviat asèpsia en mans d’Ernst von Bergmann, i finalment les noves tècniques d’hemostàsia de Kocher i els descobriments de Lansteiner sobre els tipus sanguinis. Hom pot assenyalar el període contemporani com a decisiu per a totes les branques mèdiques; cal esmentar, entre altres, la farmacologia experimental (Paul Ehrlich), els progressos de l’endocrinologia i l’aparició de noves disciplines i noves especialitats mèdiques. La multiplicació de congressos científics, l’existència de diverses societats i el periodisme mèdic patentitzen la recerca mèdica, el futur de la qual pot encara abastar resultats nous i insospitats.
La medicina als Països Catalans fins al segle XIX
El conreu de les ciències mèdiques als Països Catalans fou afavorit per les traduccions de texts àrabs al llatí i al català. Les més primerenques daten del segle X, fetes al monestir de Ripoll; d’altra banda, la presència de jueus i de mossàrabs a l’àrea catalana contribuí a l’assimilació del saber mèdic grecoàrab. Les versions esdevenen importants a partir del segle XII, i són nombroses d’ençà del XIII, com les fetes pels Tibbon, jueus, i per Ermengol Blasi, Jafudà Bonsenyor, Arnau de Vilanova i Joan Jaume. Al segle XV hom traduí també obres italianes, com la Cirurgia, de Pietro d’Argelata, i la de Teodoric, així com d’autors àrabs (Alcoatí, ibn al-Wāfid, etc.) i texts llatins de Chauliac, Petrus Hispanus, Valescus de Taranta, etc. Destacà, de les escoles catalanes de medicina, la de Montpeller, creada legalment al segle XII, una de les més importants de l’Europa medieval; s’hi formaren escolars i mestres dels Països Catalans fins a l’època moderna. Hi ensenyaren Joan Jaume i Arnau de Vilanova, entre altres metges catalans. També es destacà l’Estudi General de Lleida, amb la seva escola de medicina que data dels volts de l’any 1300; el 1347 Pere III de Catalunya-Aragó creà l’Estudi General de Perpinyà, amb una escola de medicina prestigiosa.
La presència de metges jueus d’anomenada (com les famílies dels Cresques, Sarriera, Cabret, etc.) afavorí la creació d’escoles lliures a València i a Barcelona. Una especial influència damunt la ciència mèdica europea tingueren Arnau de Vilanova, autor d’una extensa obra, repetidament editada al segle XVI, Jacme d’Agramont, autor d’un dels primers tractats medievals sobre la pesta del 1348, i Joan Jaume, metge dels reis de França. També han restat alguns escrits de tema mèdic, bé que poc originals, de Ramon Llull.
Durant el Renaixement sobresortí especialment l’escola mèdica valenciana, esdevinguda la millor dels Països Catalans, com ho palesen les obres de Lluís Alcanyís —potser jueu—, així com els sifilògrafs valencians i els contactes freqüents amb Itàlia. Entre els vinculats als Borja valencians hi ha Gaspar Torrela, Pere Pintor i Joan Almenar, les obres dels quals foren editades, en part, a Itàlia. Entre els primers seguidors de Vesalius hi ha els professors valencians Lluís Collado i Pere Jimeno; València fou la primera universitat hispànica que posseí una càtedra d’anatomia (1549). Cal cercar el millor humanista mèdic català de la centúria en el valencià Pere Jaume Esteve, estudiant a París i a Montpeller i comentador de les Epidèmies d’Hipòcrates. Del segle XVI ençà, però, l’ús del català com a llengua científica esdevé infreqüent, bé que els Països Catalans conserven la preeminència en el món de la medicina hispànica, renovada durant el regnat de Carles II amb metges com Joan de Cabriada i Crisòstom Martines, valencians, i el barceloní Joan d’Alòs.
El segle XVIII fou positiu per a la medicina, tant al País Valencià (amb figures com Josep Arnau, Pasqual Virrei i Mange, Marià Seguer, i sobretot, Andreu Piquer, autor d’una obra ingent en el camp de la patologia) com al Principat, on nasqué la majoria dels grans cirurgians del segle XVIII, com Pere Virgili i Antoni de Gimbernat, la intervenció dels quals en la creació de noves institucions, com els col·legis de cirurgia de Cadis (1748), Barcelona (1764), Madrid (1784), etc., fou decisiva. El trasllat de la Universitat de Barcelona a Cervera fou compensat amb la creació de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, el 1762. Cap a la fi del segle, es destacaren, en cirurgia, Lleonard Galli, Josep Queraltó i Josep Ribes i Major, i, en el camp de l’anatomia, Jaume Bonells i Ignasi Lacaba. L’inici del segle XIX, malgrat l’aparició, encara, de figures formades a Cervera, és d’un declivi evident. Cal destacar l’obra de Francesc Carbonell i Bravo, mestre de Josep M.B.Orfila, maonès, una de les glòries de la medicina legal del segle XIX, que exercí a la facultat de medicina de París. També són remarcables Antoni de San Germán, Vicenç Mitjavila i Fisonell, Francesc Piguillem i Verdacer, F. Salvà i Campillo i el valencià Fèlix Miquel i Micó (1754-1824), titular de la primera càtedra de clínica de l’Estat espanyol.
La medicina als Països Catalans del segle XIX ençà
El regnat d’Isabel II (1833-68) fou, per a la medicina catalana, una etapa intermèdia entre la decadència del regnat anterior i la progressió assolida pels corrents positivistes. El nivell científic millorà; els conceptes vitalistes —entre empírics i filosòfics— pugnaren amb una medicina organicista que s’imposà amb la generació del 1850. A València el vitalisme fou defensat per Àngel Sanz i Muñoz, i a Barcelona, per Feliu Janer i Joan de Déu Ribot; Josep de Letamendi n’és el màxim exponent, en un moment ja tardà; per la seva gran personalitat, fou un fre al progrés científic. També cal considerar en aquest grup vitalista els seguidors d’A.F. Chomel, tot i que acceptaven els resultats de la medicina anatomicoclínica: a Barcelona, Rafael Reines, Francesc de P.Folch, Joan Drument i Ignasi Ametller, i a València, Josep Vicent, Josep Genovès i Francesc Llorca. L’homeopatia tingué també adeptes (Francesc Folch i, sobretot, Joan Sanllehy), mentre que la frenologia de Marià Cubí fou causa de lluites i oposicions. D’altres metges més progressistes s’oposaren a la retòrica i al classicisme imperants, com Pere Mata, símbol del materialisme mèdic del segle XIX, i Pere Felip Monlau, preocupat pels temes de la salut pública. Aquesta època coincidí amb el desitjat retorn de la universitat a Barcelona.
La revolució del 1868 s’escau a l’inici de l’etapa organicista, la qual no és regida només per peculiaritats conceptuals i d’actuació (experimentació en les ciències bàsiques i pràctica en les matèries clíniques), sinó també per l’aparició de revistes, institucions i congressos mèdics als Països Catalans i per l’increment dels contactes regulars amb l’estranger. El fet cabdal fou el Congrés de Ciències Mèdiques (Barcelona, 1888). Figures d’aquest període són Joan Giné i Partagàs, Bartomeu Robert, R. Rodríguez Méndez, Jaume Pi i Sunyer, Jaume Ferran i Miquel A. Fargas, tots d’un rigor científic fins aleshores desconegut. Hom creà institucions rellevants, com l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya (1887) i l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, continuadora d’El Laboratorio (1872). El 1896 hom fundà a Reus l’Institut Pere Mata, per a malalts mentals. Aparegueren revistes mèdiques generals, com “La Independencia Médica” (1869), “La Gaceta Médica Catalana” (1878), la “Revista Balear de Ciencias Médicas” (1887) i la “Revista Valenciana de Ciencias Médicas” (1899), i d’especialitat, com la “Revista Frenopática Barcelonesa” (1881), “El Progreso Ginecológico y Pediatra” (1885), els “Archivos de Ginecopatía, Obstetricia y Pediatría” (1887) i “La Gynecologia catalana” (1898), la primera publicada en català. Metges com Vidal Solares o Salvador Cardenal aportaren nous conceptes i noves tècniques de França i de Suïssa. El 1883 se celebrà el primer congrés mèdic a Catalunya: el Primer Certamen Frenopàtic Espanyol.
El 1903, el Primer Congrés Universitari Català fou, de fet, l’inici del període noucentista, alhora ambiciós en el terreny científic i en el nacionalista. Hom assolí la inauguració, a Barcelona, d’una nova facultat de medicina i d’un nou Hospital Clínic (1906). Aquest mateix any tingué lloc el primer Congrés d’Higiene de Catalunya, i el 1913 foren iniciats els Congressos de Metges de Llengua Catalana. El 1912 fou fundada també la Societat de Biologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, d’una vida esplendorosa gràcies a Ramon Turró, al Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona i a A. Pi i Sunyer, a la càtedra de fisiologia. Altres figures foren, a Barcelona, els dermatòlegs J. Peyrí i J. Mercadal i Peyrí, el tocòleg P. Nubiola, els oftalmòlegs J.A. Barraquer, I. Barraquer i H. Arruga, el neuròleg Lluís Barraquer, etc., i, a València, l’higienista Joan Peset, el biòleg Pelegrí Casanova i altres metges, com Rafael Pastor i Manuel Candela. A Barcelona fou inaugurat, el 1916, l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau; l’ajuntament creà l’Hospital d’Infecciosos (impulsat per Pons i Freixa) i la Casa de Maternologia. A la Mancomunitat es deu la Casa de la Maternitat (amb Boi Guilera i Joan Casasayas) i el Servei d’Assistència Social dels Tuberculosos, que, amb Lluís Sayé, emprengué una gran campanya. En la literatura mèdica catalana cal esmentar els “Annals de Medicina de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques” (des del 1907), els “Treballs de la Societat de Biologia de Barcelona” (des del 1913) i la Col·lecció de Monografies Mèdiques, dirigida per J. Aiguader i Miró (des del 1926). El 1931 s’inicià un període centrat per la Universitat Autònoma de Barcelona; a la facultat de medicina hom aplicà les directrius de l’Autònoma: Corachan, Ribas i Ribas, Martínez i Garcia, I.Barraquer, J. Raventós, Emili Mira, P. Domingo, Lluís Sayé, R. Carrasco, Puig i Sureda, etc., en foren nomenats professors, al costat dels numeraris Joaquim i Antoni Trias, cirurgians, Ferrer i Solervicens i A. Pedro i Pons, internistes, S. Gil i Vernet, uròleg, etc.
A l’Hospital de Sant Pau destacà l’Escola de Patologia Digestiva de Francesc Gallart. Noves especialitats prengueren relleu: cirurgia infantil, amb E. Roviralta, endocrinologia, amb L. Cervera i R. Carrasco, psiquiatria infantil, amb Jeroni de Moragas, etc. Josep Trueta inicià, durant la Guerra Civil de 1936-39, el tractament de les ferides que més endavant aplicà a la Gran Bretanya, durant la Segona Guerra Mundial. La Generalitat creà una Escola d’Infermeres (amb B.Pijoan), que assolí un fort prestigi. Hom publicà el Diccionari de Medicina (1936), dirigit per Corachan, i “La Medicina Catalana”, revista impulsada per L. Cervera, amb connexions amb els metges del Llenguadoc. A partir del 1939, fins els anys seixanta, la medicina als Països Catalans visqué una etapa provinciana. El 1939 s’exiliaren molts dels grans professionals i mestres (Pi i Sunyer, Trias i Pujol, Bellido, E. Mira, J. Trueta, etc.) i desaparegueren moltes entitats i revistes, i d’altres hagueren de suportar un llarg silenci. Tot i això, Pedro i Pons, amb Farreras i Valentí, agrupà uns deixebles a la càtedra de patologia mèdica i a l’Escola d’Hematologia, i publicà Patología y Clínica Médicas (1950), compendi de les possibilitats de l’escola mèdica catalana. Francesc Gallart, l’uròleg Puigvert i el cirurgià Pi i Figueras, a l’Hospital de Sant Pau, aporten categoria a una difícil continuïtat. Destaquen també Ferran Martorell, amb la seva decisiva contribució en el camp de l’angiologia, Jordi Gras, bioquímic, Amadeu Foz, bacteriòleg, etc. Durant aquest període, la creació del Seguro Obligatorio de Enfermedad canvia, despersonalitza i deteriora l’exercici de la medicina, però les seves realitzacions materials possibiliten l’accés de més persones a l’assistència mèdica. Amb la represa regular d’activitats de la Societat Catalana de Biologia pot considerar-se iniciada una etapa de redreçament. Subias, Viñas i Riera, Vilardell, Moragas i Viñas, Puig Lacalle, etc, aporten una nova mentalitat a l’Hospital de Sant Pau. El 1968 comença a funcionar a Barcelona una segona facultat de medicina, la de la universitat dita autònoma. L’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears té una activitat creixent, i des del 1961 celebra reunions anuals. Els seus presidents Pi i Figueras, Laporte (catedràtic de farmacologia) i Alsina Bofill (president de la Societat Catalana de Biologia els anys de la represa) són els motors d’aquesta ascensió. Ignasi Aragó impulsa el corrent d’interès vers la doctrina hospitalària.
El 1970 i el 1975 foren celebrats a Barcelona el Primer Congrés Internacional d’Història de la Medicina i el Segon, respectivament, presidits per R. Sarró i M. Carreras i Roca. Entre les publicacions mèdiques cal remarcar la col·lecció de Monografies Mèdiques. L’any 1974 l’Acadèmia de Ciències Mèdiques publicà un Vocabulari mèdic, que esdevingué un instrument i un símbol de la recuperació de la medicina catalana. L’any 1976, a Perpinyà, foren represos els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana amb la celebració del desè que presidí Josep Alsina i Bofill. Posteriorment han tingut lloc l’onzè (Reus, 1980) i el dotzè (Benicàssim, 1984).
La medicina al País Valencià
Al País Valencià, el segle XIX suposà, com al Principat, un període de decadència pronunciada. Tot i això, algunes figures mantingueren un nivell elevat, com Vicenç Llobet i Tomàs, que, per raons de censura, deixà inèdit el seu Tratado de anatomía i que fou separat de la càtedra per Ferran VII (1823). També destacà, a més del ja esmentat Fèlix Miquel i Micó, l’anatomista Llorenç Boscana i Igual (1786-1857). L’inici de l’etapa liberal (1833) permeté el retorn de metges exiliats, com Marià Batllés i Torres Amat i Marià Peset i de la Raga. El 1841 fou creat l’Institut Mèdic Valencià, per iniciativa d’un grup encapçalat per Lluís Beltran i Besante, el qual institut publicà el “Boletín del Instituto Médico Valenciano”, fins el 1896. Hi destacà també Joan Baptista Peset i Vidal. Entre els cirurgians sobresortí Enric Ferrer i Viñerta, i entre els bioquímics, Josep Montserrat i Riutort i els seus deixebles Pau Colvée i Roura i Vicent Peset i Cervera. El 1885 València fou el centre de la polèmica sobre la vaccinació anticolèrica del doctor J. Ferran. El creixement de les universitats de Barcelona i de Madrid, més ben dotades, comportà, des de la fi del segle XIX, l’emigració dels principals metges valencians. Restaren, però, a València, entre altres, J.A. Borràs i Joan i Carles Carbonell i Antolí, cirurgians, Joan Bartual i Moret, anatomista, i Antoni Llombart i Rodríguez (1905), canceròleg destacat. Posteriorment han destacat Sanchis i Bayerri, Vicent Benlloch i Montesinos, Francesc Antolí-Candela i Manuel Beltran i Bàguena. En la historiografia mèdica sobresurten Joan Baptista Peset i Vidal, Josep Rodrigo i Pertegàs, Lluís Comenge i Ferrer i, modernament, J.M.López Piñero i Vicent Peset i Llorca.