meditació

f

Religió

Psicologia

Persona meditant

Damien Bouchard - Fotolia.com

Aplicació de la ment a la consideració atenta d’un mateix, d’alguna cosa relacionada i compresa amb la pròpia existència en general i, en particular, a la conducta a seguir segons el sentit que hom li vulgui donar o d’algun aspecte de la convicció personal religiosa i de les seves exigències.

En la meditació, les facultats psíquiques afectives hi participen tant com les intel·lectuals, i àdhuc hom hi afegeix la participació activa de tot el cos (postura, silenci, etc.). L’accentuació de la pròpia experiència o d’un contingut determinat, diferent d’aquesta experiència, com a objecte primordial de la meditació pot justificar la diferència entre un tipus de meditació oriental i un altre d’occidental. En ambdós casos, tanmateix, les formes concretes de meditació han variat segons les diverses èpoques històriques o culturals. Objecte important de l’estudi de la psicologia de la religió, la meditació sol ésser distingida de la contemplació i de l’oració verbal i assimilada, alhora, a l’oració mental (oració). Entre les formes de meditació oriental, la del ioga ha assolit darrerament una difusió molt àmplia als països occidentals i ha estat objecte d’assimilació, si més no parcial, àdhuc entre els cristians.