mel

miel (es), honey (en)
f
Alimentació
Apicultura

Pot amb mel

Marina Kravchenko / Fotolia.com

Producte natural molt dolç, fluid, pastós o cristal·litzat, transparent si és acabat d’obtenir, elaborat per les abelles (Apis mellifica) a partir del nèctar de les flors i d’altres exsudacions ensucrades de les plantes, sense cap addició.

La transformació, a l’esòfag d’aquests insectes, consisteix fonamentalment en una concentració i una hidròlisi enzimàtica de la sacarosa (inversió ). Ja formada, reglota i és dipositada a les cavitats de la bresca, i després servirà d’aliment a alguns individus adults i a certes larves. Els caràcters sensorials de la mel depenen de la planta de la qual majorment procedeix, i pot ésser tòxica i tot, si ho era la planta. El color sol ésser blanquinós o verdós. Químicament consta de sucre invertit (levulosa i glucosa) —conté un 60-75% de sucres reductors— i aigua (com a màxim un 21%). Inclou també petites quantitats de sacarosa (del 0 al 4%), maltosa, malecitosa, dextrines, gomes, colorants, enzims (o diastases), àcids orgànics (àcid fòrmic), minerals i aminoàcids, i indicis de fongs, algues, llevat, pol·len i partícules sòlides. A causa de l’elevat contingut en sucre, i també gràcies a l’àcid fòrmic, es conserva bé. Bé que pot ésser consumida juntament amb la bresca (mel en bresca), generalment hom sotmet aquesta a un procés de centrifugació, per tal d’extreure'n la mel i envasar-la. La mel és consumida sola directament o bé és emprada en pastisseria. El seu valor com a aliment és energètic (unes 300 Cal/100g). Hom la pot adulterar o falsificar amb aigua, sucre (sacarosa), sucre invertit obtingut químicament, glucosa, melasses, farina, gelatina, colorants o edulcorants. Per a controlar la seva qualitat i els possibles fraus, l’anàlisi inclou la investigació o la determinació d’aigua, cendres (elements minerals), aminoàcids i nitrogen, acidesa, sucres, dextrines, additius i activitat diastàtica i l’observació microscòpica. La reacció de Fiehe (basada en la coloració roja que produeix l’extracte eteri amb resorcina clorhídrica si conté oximetilfurfural) és pròpia de la mel artificial, puix que la natural només dóna un color de taronja fugisser. La cristal·lització de la mel no significa adulteració, sinó que, tot al contrari, demostra que no ha estat escalfada per a mantenir-la líquida durant l’hivern, amb pèrdua d’algunes de les seves propietats, ni n'ha estat alterada la proporció natural de glucosa.

La producció de mel als Països Catalans

Als Països Catalans, com arreu de la Mediterrània, la producció de mel restà fortament compromesa en generalitzar-se les importacions de sucre. Però l’apicultura persistí sota la forma d’una espècie de ramaderia transhumant, reflectida en els Costums de Tortosa, que regulen el trànsit d’apicultors pels lligallos. Aquesta transhumància es basa en la possibilitat d’aprofitar les distintes floracions de les plantes aromàtiques (romaní, espígol, farigola, sajolida), que creixen preferentment a les garrigues calcàries. Les collites es fan de març a setembre, i hom trasllada les arnes a les terres baixes a passar l’hivern i deixa als ruscs la mel de qualitat inferior, elaborada, en bona part, amb pol·len de plantes conreades (ametllers, garrofers, blat de moro, etc). La transhumància apícola de més tradició es fa entre la Ribera d’Ebre i els ports de Beseit. Però la més important té lloc entre les regions valencianes de Xàtiva i Requena (on passen l’hivern), i entre l’Alcàrria i l’alt Tajo (Castella-la Manxa). El País Valencià produeix actualment el 80-85% de la mel dels Països Catalans (33 000-34 000 qm). Les regions més productores són les de Xàtiva (les arnes eixivernen a Ontinyent, a la vall d’Albaida), Requena (a la Vall de Cofrents), Castelló (a l’Alcalatén, a la Penyagolosa), Sogorb (a l’Alt Millars), Alacant (a les Valls del Vinalopó), Lleida (a la Noguera, a les Garrigues), Tortosa (a la Ribera d’Ebre) i Tarragona (al Priorat).