Memfis

Capital de l’Egipte antic de la dinastia I a la VIII (3100-2160 aC) o, segons alguns, de la III a la VIII (2686-2160 aC).

Correspon a l’actual Mīt Ruhayna, 20 km al sud del Caire. El seu nom deriva del de la piràmide de Pepi I (Men-Nefer), però només li fou aplicat a partir de la dinastia XVIII. Hom la coneixia també per “Muralla Blanca”, “Vida de les dues Terres” i “Capella de Ptah” (Ḥwt-k3-Ptḥ, d’on deriva, segurament, la forma grega Αίγυπτος i, d’aquesta, “Egipte”). Capital artística i política del país en el Regne Antic, fou un centre religiós (teologia menfita), estratègic (era la clau del Delta i a partir del Regne Nou fou la principal guarnició d’Egipte) i administratiu durant tota la història faraònica. Ocupada pels hikses (1674 aC), esdevingué a partir de la dinastia XVIII una ciutat cosmopolita (poblada, primer, per egipcis i asiàtics i, després, també, per caris, grecs, jueus i fenicis), que Ramsès II, de la XIX dinastia, embellí considerablement (les miscel·lànies, d’època ramèssida, n'exalten la bellesa i riquesa). Durant les dinasties XXII-XXVI (945-525 aC), fou conquerida pel rei cuixita Py o Piankhy (730 aC) i pels assiris Assarhaddon (671 aC) i Assurbanipal (667 aC), fou restaurada pels saïtes de la dinastia XXVI i tornà a ésser presa per Cambisses II (525 aC). A partir de la fundació d’Alexandria (322 aC), Memfis inicià la seva davallada econòmica, bé que a l’època ptolemaica (323-30 aC) continuà essent el principal centre religiós d’Egipte, on tenien lloc les tradicionals cerimònies de la coronació i, així mateix, els sínodes de sacerdots. Durant el període musulmà les seves edificacions foren espoliades per construir el vell Caire, i al s. XII era ja un camp de ruïnes. Fou identificada al s. XVII pel francès Jean de Thevenot i al s. XVIII per l’anglès Pococke, i excavada posteriorment per Caviglia, Sloane, Flinders Petrie i el Servei d’Antiguitats egipci, que n'han recuperat nombrosos objectes, la majoria d’època ramèssida (dinasties XIX-XX). Entre els edificis perduts hi ha el famós temple de Ptah, la seva divinitat principal. S'han conservat, però, les necròpolis de Gizeh, Sakkara, Abū Roaš, Abūsīr i Dahshūr, inaugurades pels sobirans del Regne Antic, les dues primeres de les quals són d’importància capital per a la història faraònica.