La narració sol tenir una linealitat cronològica, i sovint expressa la ideologia sociopolítica de l’autor (memòries de Joseph de Maistre, de Saint-Simon) o les seves meditacions sobre els temes més diversos ( Mémoires d’outretombe,
de Chateaubriand, Memorias de un setentón,
de Mesonero Romanos). Als Països Catalans, les memòries abasten, en general, o aspectes molt concrets o la totalitat de la vida i l’obra d’un personatge, i tenen sovint un to més públic que íntim. Al s. XIX, destaquen Víctor Balaguer, amb unes memòries inèdites, i Conrad Roure, que, amb Recuerdos de mi larga vida
(1925-27), s’acosta al retaule de costums. Al s. XX, hi ha un cert floriment d’aquest gènere, sobretot entre els literats: Història viscuda
(1909), d’Apel·les Mestres, Cinquanta anys de vida literària
(1934), de Jaume Massó i Torrents, L’assaig de la vida
(1934), de Plàcid Vidal, La minyonia d’un infant orat
(1935), de Llorenç Riber, Del llum de gas al llum elèctric
(1951), de Carles Soldevila, La ciudad desvanecida
—sobre Mallorca— (1953) i Medio siglo de vida barcelonesa
(1957), de Màrius Verdaguer, les extraordinàries Memòries
(1955) de Josep Maria de Sagarra, Tots els camins duen a Roma
(1958), de Gaziel, Memòries d’Adrià Gual
(1960), Memòries literàries (La història dels meus llibres)
(1962), de Narcís Oller, publicades amb un retard de quaranta anys, les memòries de Francesc de B.Moll (1970 i 1975), totes elles plenes de dades històriques de primera mà; i també les més anecdòtiques: Trenta anys de vida catalana
(1969), de Rossend Llates, Memòries (Vuitanta anys de sinceritats i silencis)
(1965), de Joaquim Maria de Nadal, Seixanta anys d’anar pel món
(1974), d’Eugeni Xammar, Del meu viatge per la vida
(1975 i 1978), de T.Roig, Memòries d’un rodamón
(1976) de J.M.Poblet, Memòria personal
(1978), d’Antoni Tàpies, etc. A més de les també literàries Memòries
(1971) de Xavier Benguerel, les d’Aurora Bertrana (1973 i 1975), El present vulnerable
(1979) de F.Formosa, el Llibre d’hores
(1980) d’O.Pi de Cabanyes, els Dietaris
(1981 i 1982) de Pere Gimferrer, etc, cal recordar les escasses memòries de polítics: Mi vida
(1930-33), de Federico Urales, Una mica d’història
(1934), de Joan Maluquer i Viladot, Quaranta anys d’advocat (Història del meu temps)
(1956-67), d’Amadeu Hurtado, Memòries polítiques
(1963), de Claudi Ametlla, Revolucionario profesional
(1975), de Julià Gorkin, l’edició pòstuma de les Memòries
(1876-1936) de F.Cambó,
a cura d’E.Jardí (1981) i l’obra, també pòstuma Comissari de la Generalitat a Montserrat
(1936-1939) de C.Gerhard (1982). N'hi ha també d’un to més polèmic i circumstanciat: En defensa pròpia
(1895-97), de Jacint Verdaguer, i Moments viscuts
(1936), d’Enric Morera. Són interessants les dels llibreters Antoni Palau i Dulcet ( Memòries d’un llibreter català,
1935) i Emili Eroles ( Memòries d’un llibre vell,
1970). Els testimoniatges sobre la guerra civil de 1936-39 són nombrosos, i abasten des de figures de relleu social, polític o militar —el comte de Güell i el seu Journal d’un expatrié catalan
(1946), La Victòria (el 19 de juliol de 1936 a Barcelona)
(1973), del comandant Frederic Escofet, L’aixecament militar i la guerra civil a Catalunya
(1975), del coronel Vicenç Guarner, El eco de los pasos
(1978), de Joan Garcia Oliver, Quan érem capitans
(1974), de Teresa Pàmies, La República y la guerra
(1975), de Carles Pi i Sunyer, etc —fins a records menors de Francesc Viadiu, Joan Reventós, Xavier Garcia i de combatents pràcticament anònims. Àdhuc per al període franquista hom disposa ja d’algunes obres autobiogràfiques interessants, com els diversos volums signats per Alexandre Cirici i Carles Barral o, des de la perspectiva del poder, els records de Josep M.Marcet i Coll, Mi ciudad y yo
(1963) i els de Josep Tarín Iglesias, Vivir para contar
(1982).
memòries
records
f
pl
Història
Literatura