Durant els s. XV i XVI els Mendoza acumularen importants dominis per terres de Castella i prestaren estimables serveis a la monarquia. A l’inici del s. XVII el patrimoni familiar comprenia més de 60 mayorazgos. El tronc del llinatge foren els Mendoza, senyors de Llodio (Àlaba), que a mitjan s. XI passaren al servei de la casa reial de Castella i s’extingiren al s. XIII. En la primogenitura del llinatge els succeí una línia col·lateral que s’identifica amb la dels ducs de l’Infantado i que prosperà des que Pedro González de Mendoza col·laborà a l’entronització dels Trastàmara. A aquesta segona línia troncal pertangué Íñigo López de Mendoza (1398-1458), marquès de Santillana i pare de Diego Hurtado de Mendoza (mort el 1479), que fou tronc dels ducs de l’Infantado. D’aquesta línia troncal sorgiren diverses línies col·laterals, com la dels marquesos d’Almazán, els comtes de Priego, els marquesos de Cañete, els marquesos de Montesclaros, els marquesos de Mondéjar, els marquesos del Cenete, els comtes de Melito i els comtes de la Corunya. Entre els Mendoza de línies de fadristerns es destacaren Rodrigo de Vivar y Mendoza (1480-1533), primer marquès del Cenete, que actuà de mitjancer en la revolta de les Germanies, Diego Hurtado de Mendoza y Lemos, Luis Hurtado de Mendoza y Pacheco (mort el 1566), segon marquès de Mondéjar, capità general de Granada i Navarra i president del Consell d’Índies (1547) i del Consell de Castella (1544), Diego Hurtado de Mendoza y de la Cerda, Íñigo López de Mendoza y Mendoza i Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas.