El nom ha estat adoptat, pels prehistoriadors, del terme popular bretó (men, ‘pedra’, hir, ‘llarga’). És característic de les zones atlàntiques de la cultura megalítica (Bretanya, illes Britàniques), però s’estén a d’altres zones, com a Còrsega o als Països Catalans. En alguns casos la pedra ha estat allisada i hom hi ha representat gravats. Normalment apareix isolat, però també en forma d’alineacions o de cercles. Als Països Catalans, els menhirs només són coneguts al N i al centre del Principat, és a dir, al territori on dominen els monuments megalítics. Durant una primera etapa d’investigació, a la darreria del segle XIX, foren molt populars; després llur estudi ha estat menystingut, car sovint hom ha considerat que no era segur el caràcter prehistòric de moltes pedres dretes tradicionalment classificades com a menhirs. Malgrat tot, la investigació recent tendeix a revalorar la presència dels menhirs en una part de Catalunya.
m
Arqueologia
menhir de la Pedra Llarga de Sant Hilari Sacalm
© Fototeca.cat
Monument prehistòric, megalític, que es limita a una gran pedra dreta, plantada a terra.