mequitarista

f

m

Cristianisme

Membre d’una congregació religiosa armènia fundada el 1701 a Constantinoble pel vardapet Pere Manuk o Mequitar, amb una regla inspirada en part en la de sant Benet, raó per la qual els mequitaristes han estat comptats a vegades com una congregació benedictina.

El 1703 els monjos s’establiren al Peloponès, però el 1715 n'hagueren de fugir, davant la invasió turca, i s’establiren a l’illa de San Lazzaro, a Venècia, on encara subsisteix el monestir. Aquest ha estat, des d’aleshores, un centre espiritual i cultural, on és estudiada i difosa la tradició literària, musical i religiosa del poble armeni. El 1773 en sorgí una altra branca, que s’establí a Viena, i que manté les mateixes característiques.