Des dels temps més antics, la progressiva divisió social del treball donà lloc a la celebració de reunions de mercaders amb una certa periodicitat, normalment setmanal, per tal d’oferir llurs productes. Des de l’imperi Romà el desenvolupament dels mercats obligà a la intervenció de l’estat o d’altres organismes públics per tal de controlar els intercanvis i d’evitar els abusos en els pesos i les mesures emprats. Amb la decadència de l’imperi Romà i el procés de feudalització que experimentà l’Europa occidental des de les invasions fins al segle XI els intercanvis experimentaren un retrocés que repercutí directament en la disminució de la importància i quantitat dels mercats, tot i que a nivell local mai no desaparegueren. Aquest fou el fenomen que es donà als regnes cristians de la península Ibèrica, on ja des dels segles IX i X es desenvoluparen mercats locals que s’expandiren a partir dels segles XI i XII gràcies a l’avançament de la colonització interior i al contacte amb el món musulmà, on els intercanvis mercantils, fins i tot en moneda, havien estat molt freqüents i regulars. L’impacte dels mercats musulmans sobre els mercats cristians es palesa en la transmissió del lèxic i les institucions musulmanes, com en el cas del mostassaf, que s’ocupava del control dels pesos i mesures.
Amb la revolució comercial dels segles XII i XIII i amb els grans descobriments de la fi del segle XV els mercats augmentaren en importància i en la varietat dels productes intercanviats, però aquesta importància ascendent del món del comerç amb la regularització dels intercanvis anà marginant el mercat com a nucli bàsic dels intercanvis. Aquest fenomen donà lloc a un canvi de sentit i orientació dels mercats. Així durant el segle XIX el procés d’urbanització, conseqüència de la revolució industrial, obligà a la celebració diària de mercat dels productes alimentaris bàsics a les grans ciutats, controlats per les autoritats municipals i celebrats en edificis que, com el Born de Barcelona o Les Halles de París, foren construïts específicament amb aquest objectiu. Per contra, altres productes manufacturats seguiren, a partir de la revolució industrial, altres canals de venda que superaven el marc estret dels mercats. Bé que en moltes poblacions, i sobretot en relació amb llur rerepaís rural, es manté el mercat setmanal, que congrega un bon nombre de venedors ambulants, la revolució dels transports i la massificació de la producció fan que el pes de les transaccions importants ja no passi pels mercats.
Els mercats als Països Catalans
Als Països Catalans la implantació d’un mercat fou originàriament regalia del sobirà, la llicència del qual era sempre necessària, àdhuc en els llocs de jurisdicció baronial. Els barons i els senyors eclesiàstics maldaven per obtenir llicència per a mercats dins llur jurisdicció; a diferència, però, de les concessions corrents, en què eren establerts el dia de la setmana i el punt de celebració del mercat, que restaven invariables, en les llicències atorgades a favor dels barons només s’expressava el terme del castell per al qual havien estat concedides, i el baró podia escollir el lloc i els dies. Els mercats rurals, com les comarques (comarca), que hi són relacionades estructuralment, no han constituït una xarxa invariable des de la conquesta fins al segle XX. Llur significat i abast comercial i geogràfic ha evolucionat constantment, bé que sense una direcció definida. Vilà i Valentí estableix tres etapes en llur història de l’alta edat mitjana.
En l’època visigòtica (fins al segle VIII), coneguda indiciàriament, n’hi devia haver pocs, celebrats com a màxim setmanalment, amb un ampli radi d’atracció. En l’època carolíngia (segles IX i X), hi hagué una represa o una creació de nou de mercats diaris i d’abast local. En l’època sobirana barcelonina (segles XI i XII) els mercats, ja abundants, s’especialitzen en uns dies determinats i amplien llur radi d’atracció. Són distribuïts de manera que s’arriben a crear veritables rutes per als marxants, que van seguint un ordre consecutiu; per exemple, el dilluns Santa Coloma de Farners, el dimarts Hostalric, el dimecres Sant Celoni, el dijous Granollers, etc. Ja a la baixa edat mitjana (del segle XIII ençà), la fundació de nous mercats té sovint una finalitat demogràfica (convertir en viles els nuclis incipients de formació, objectiu clar en la repoblació del País Valencià i de Mallorca, l’única de les Illes amb mercats tradicionals). A l’etapa de la represa corresponen els mercats de la Seu d’Urgell (segle IX o, segons d’altres autors, XI), potser els de Vic i Granollers i, amb seguretat, de Cardona i Barcelona. A l’època que consolida una periodicitat setmanal, a més dels de Granollers (bé que hi ha qui el considera del XIII) i Vic corresponen els de Vilafranca de Conflent, Ix de Cerdanya, Ripoll, Besalú, Banyoles, Girona, Manresa, Camarasa, Montornès del Vallès i Berga (segle XI). I al segle XII ja n’apareixen una munió, alguns dels quals resulten de traslladar-se algun d’anterior: així el de Vilafranca del Penedès absorbí el de la Granada, i el de Puigcerdà procedia del d’Ix. A la fi del segle XII ja funcionen dos o tres mercats a comarques com els dos Vallès, la Garrotxa, l’Alt Empordà, l’Urgell, el Ripollès, el Bages, el Gironès, el Tarragonès i la Noguera.
L’existència dels mercats deixava la seva influència en els pesos i mesures; moltes vegades, es va perdent l’aplicació de les mesures en quarteres i mallals de determinat lloc o terme i s’hi introdueixen les corribles o més corrents en els mercats més propers, i hom en fa esment àdhuc en fixacions de les prestacions censals per a les emfiteusis. Els mercats i les persones que hi anaven i en venien estaven sota la protecció del príncep, tant per l’usatge Camini et stratae, que els concedia guiatge, a ells i a llurs mercaderies, com per les mateixes llicències per a establir mercat. Els mercats rebien el nom de francs, si les mercaderies hi eren transportades i venudes alliberades de lleudes i altres exaccions. El principi que el mercat és regalia del sobirà continua fins després del decret de Nova Planta, i el manté la Novíssima Recopilació, que feia els mercats absolutament francs o bé amb reducció de drets; la concessió havia d’ésser resolta pel Consell Suprem d’Hisenda per raó de la franquícia i pel Consell Reial quant a l’interès i conveniència de les localitats i mesures de policia i seguretat; el 1834 corresponia a l’aleshores anomenat Ministeri de l’Interior i a proposta dels ajuntaments, el 1853 passà a competència dels municipis i el 1863 a la vegada a la de les diputacions provincials.
Des del 1870 es confirmà la competència municipal quant als mercats, refermada l’any 1909. Molts mercats eren dominicals, sobretot la majoria dels mercats menors o submercats de Catalunya, bona part d’ells mantinguts per especial privilegi i d’altres per costum immemorial. Una forta ofensiva fou feta l’any 1935 per la Conselleria de Treball de la Generalitat contra molts mercats dominicals, sobretot en aquells casos en què interessava que fos així al comerç de les poblacions veïnes. No obstant això, encara subsisteixen a Catalunya 40 mercats que se celebren en diumenge. Els autors moderns del Principat han ponderat, a més de la persistència, l’harmonia mercantil i geogràfica de la xarxa de mercats, l’especialització progressiva en productes determinats, la distribució dels dies de mercat dins una mateixa comarca, que tendeix a evitar competències esterilitzadores i la quasi intangibilitat de les àrees d’atracció.
La Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya prengué les àrees de mercat com a base, juntament amb la consciència comarcal, per a establir les demarcacions administratives: les comarques. Els estudis mercatològics posteriors, com els de l’ Atlas comercial de España , fet per les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació de l’Estat espanyol, han estudiat, en general, els mercats industrials i a l’engròs, de signe urbà. Hi ha un sol estudi comprensiu de tots els municipis dels Països Catalans: el de J. Soler i Riber, fet a partir dels estudis de la Ponència per a la Divisió Territorial, pel que fa a la Catalunya administrativa, del mètode de Reilly modificat, pel que fa a les Balears, a Andorra i als territoris pertanyents a l’Estat francès, i de les enquestes de J.M. Casas i Torres pel que respecta a les comarques més ponentines i al País Valencià. Establí una metodologia, basada en una doble puntuació dels mercats, a fi de classificar-los: primer, segons llur potència comercial (índex d’activitat), i, segon, d’acord amb llur irradiació territorial. En resulten dotze categories de mercats: supraregional, regional, subregional, supracomarcal, comarcal major, comarcal mitjà, comarcal menor, rodal major, rodal mitjà, rodal menor, subrodal i local. Són mercats supraregionals, per exemple, Barcelona, València i Lleida, que, a més de dominar les regions respectives, atreuen bona part de l’activitat de les de Manresa, de Requena i de la Seu d’Urgell, respectivament. El resultat global d’aquesta classificació funcional és prou satisfactori, però la nomenclatura rarament correspon a la divisió geogràfica del país: regió, comarca, subcomarca i rodalia. Aquesta classificació presenta, a més, dos inconvenients: d’una banda, l’enquesta base de la Divisió Territorial reflecteix la situació del 1931 i no coincideix cronològicament amb el que hom coneix dels altres Països Catalans; d’altra banda, han estat suprimits i en part s’han despoblat molts municipis, alguns dels quals han engrandit municipis d’altres comarques, fet que ja obligaria a canviar la puntuació. Un estudi d’E. Lluch i alguns col·laboradors sobre la xarxa de cotxes de línia per al Principat assenyala la tendència d’uns canvis (1934-64) que no modifiquen substancialment, però, l’esquema anterior. El Grup d’Estudis Territorials emprengué, per al Principat administratiu, una enquesta de 314 preguntes, destinada a configurar unes rodalies de serveis, que haurien de coincidir amb els mercats rodals. La recerca del mercat immediat elimina la dificultat per a molts enquestats de distingir entre mercat principal (on hom acut per a les compres més freqüents i primàries) i mercat secundari (on hom acut a comprar objectes de consum no constant ni, potser, immediat). J.Soler i Riber resumia l’evolució experimentada així: en primer lloc, la motorització ha portat els compradors a mercats més llunyans, però no els fa abandonar els tradicionals. En segon lloc, els pagesos que anaven, abans, a mercat a vendre els productes sobrers, ara hi van a proveir-se i a obtenir uns serveis (mèdics, jurídics, culturals, d’esplai), car és el comerciant de ciutat o vila qui pren la iniciativa comercial. En tercer lloc, comptant en moneda de valor constant, els mercats, bé que es mantinguin, decauen.