És líquid a la temperatura ambient i d’un color blanc d’argent, per la qual cosa, i també a causa de la seva mobilitat, és anomenat argent viu. Fou conegut des de l’antigor —un vas ple d’aquest metall fou trobat en una tomba de Kurna (Egipte), tot i que els fenicis ja l’empraven el 700 aC per a purificar l’or—. El mercuri és constituït per una mescla isotòpica de set isòtops estables; hom n'ha pogut preparar tretze isòtops radioactius. No és un element gaire abundant, bé que és molt disseminat; n'hi ha en estat natiu, en forma de glòbuls brillants, a la muntanya Avala (Iugoslàvia). El mineral de mercuri més important és el cinabri (HgS). En la indústria, aquest mineral, després d’ésser sotmès a desintegració, garbellament i flotació amb xantat d’etil, és torrat en un corrent d’aire a una temperatura de 600°C, mitjançant la qual cosa és obtingut el mercuri: HgS + O2 → Hg + SO2. El mercuri és un reductor potent; així, per exemple, redueix l’àcid sulfúric concentrat i calent, segons l’equació 2H2/SO4 + Hg → HgSO4 + SO2 + 2H2O. El millor dissolvent del mercuri és l’àcid nítric, que forma Hg(NO3)2. El mercuri presenta una extraordinària afinitat pel sofre, amb el qual forma HgS, un dels composts més insolubles en l’aigua. Nombrosos metalls es dissolen en el mercuri i formen una amalgama; entre aquestes cal esmentar les de sodi i de potassi, que són molt reductores. El mercuri i els seus composts són tòxics; llurs vapors penetren a través de tota la superfície del cos. Els símptomes d’emmetzinament crònic són la fatiga, la cefalàlgia, el vertigen i la salivació. El mercuri contamina alguns peixos comestibles, a causa de la concentració de residus industrials o agrícoles a través de cadenes tròfiques. Els derivats de metilmercuri són els més perillosos. En el cas dels minaires hom ha observat uns tremolors que passen dels membres superiors a tot el cos. La intoxicació produïda per la ingestió de les seves sals és molt greu; els composts minerals són més tòxics que els orgànics. El mercuri forma composts en els quals actua amb un nombre d’oxidació de +2 (mercúrics); els corresponents al grau +1 (mercurosos) són inestables, i, de fet, l’ió és Hg22+ (constituït per Hg2+ i Hg), en lloc de Hg+, que ha estat demostrat que no existeix. L’ió Hg2+ presenta una afinitat selectiva pels grups SH de les proteïnes; en els casos d’emmetzinament greu es produeix una oligúria, i la mort s’esdevé per urèmia. El mercuri era emprat en la fabricació de termòmetres, baròmetres, manòmetres, làmpades elèctriques de descàrrega, rectificadors elèctrics gasosos de potència i explosius, com el fulminat de mercuri, encara que, a causa de l’elevada toxicitat, la Comissió Europea proposà el 2005 d’eliminar-ne l’ús en termòmetres i en altres aparells de mesurament per minimitzar-ne l’aparició com a deixalla en l’entorn natural i la cadena alimentària. La primera mesura en aquest sentit es prengué el 2006, restringint les importacions i exportacions de mercuri metall, cinabri, calomelans i altres compostos de mercuri i establint normes de seguretat pel que fa al transport, manipulació i deposició com a residu especial. Des de l’abril del 2009, la Unió Europea prohibeix el comerç de termòmetres clínics que continguin mercuri.
Propietats físiques del mercuri
| Hg | |
|---|---|
| nombre atòmic | 80 |
| pes atòmic | 200,59 |
| estructura electrònica | [Xe] 4f145d106s2 |
| estats d’oxidació | +1, +2 |
| densitat | 13,6 g/ml |
| punt de fusió | -38,87ºC |
| punt d’ebullició | 356,58ºC |
| radi iònic (Hg+1) | 1,27 Å |
| potencials d’ionització, en eV | I: 10,437 |
| II: 18,756 | |
| III: 34,2 | |