Durant l’alta edat mitjana hom anomenava mesta les pastures comunals, l’administració de les quals donà lloc a la formació de federacions locals i regionals de ramaders, les quals adoptaren el mateix nom. Les diferents mestas regionals foren unificades per Alfons X el 1273, amb el nom d’Honrado Concejo de la Mesta, que tingué una immediata motivació de caràcter fiscal. Tanmateix, l’existència de la poderosa institució responia a la importància assolida per la ramaderia dins l’estructura econòmica de Castella, potenciada al s. XIII amb la consolidació dels grans latifundis a Extremadura i Andalusia i l’aclimatació de l’ovella merina (entre el 1290 i el 1310). La mesta es dividia en diferents federacions locals (Lleó, Sòria, Conca, Segòvia) i tenia tres grans carrerades: la de Lleó-Extremadura, la de la Rioja-Segòvia-Tajo i la de la Manxa-Andalusia. Durant els s. XIV i XV una possible organització democràtica del Concejo fou substituïda per la prepotència dels principals ramaders, en especial dels grans monestirs i dels aristòcrates. La corona era la principal beneficiària d’aquesta organització ramadera, que es feia responsable del pagament dels imposts del servicio, creat el 1269, i del montazgo, establert el 1343. Com a mestre de Santiago, l’infant Enric d’Aragó creà una eficient organització tributària, que Álvaro de Luna incorporà a la corona. La protecció a la mesta fou un aspecte essencial de la política econòmica dels Reis Catòlics a Castella; entre el 1480 i el 1501 diferents lleis ampliaren els drets dels grans ramaders en perjudici dels agricultors. Carles V continuà la política proramadera i estengué la institució a les terres americanes (1529). A partir del 1560 s’inicià la decadència de la ramaderia castellana, en part per la ruptura de les exportacions a Flandes, però la mesta mantingué la seva força enfront de les protestes dels interessos agraris. Els drets del pasturatge foren confirmats per Felip II el 1580 i per Felip IV el 1658, després d’un cert retrocés el 1619 (pragmàtica de Belem). Durant el s. XVII s’accentuà la decadència, i sobretot al s. XVIII, amb l’alça de la renda de la terra. Ja durant el s. XVII la mesta havia estat denunciada com un dels factors de la decadència econòmica de Castella, crítiques que foren represes pels il·lustrats. El 1758 fou suprimit l’impost de servicio y montazgo i el 1764 les ciutats d’Extremadura atacaren els privilegis de la mesta. Enemic declarat d’aquests privilegis, Campomanes fou nomenat alcalde entregador o president del Concejo i sota la seva administració la mesta perdé la seva situació de predomini (1779-96), bé que la seva existència es perllongà fins el 1836.
f
Història