Certes mesures, però, poden ésser de tipus qualitatiu (“sí o no”, “més gran que o igual a”, “lineal”, etc), o poden estar relacionades amb una entitat gràfica d’imatge que serà donada per una “concentració” o per una probabilitat obtinguda per repetició del fet experimental. El procés de mesura ha d’ésser objectiu i, per tant, la comparació ha d’ésser feta amb una magnitud unitat de la mateixa espècie i de similar dimensió. Si hom l’efectua per un procés indirecte (transductor), la magnitud final ha d’ésser calibrada en unitats de la magnitud primitiva. No totes les magnituds són mesurables en un mateix sentit axiomàtic. Ho són pròpiament aquelles en què és possible de definir-ne la igualtat i la suma, com ara la superfície, la massa, la força, el corrent, etc., però no ho són la viscositat o el pH, en què és possible de definir-ne la igualtat però no la suma. Les magnituds pròpiament mesurables relacionades per lleis fonamentals permeten d’obtenir el valor de les constants universals. La constant de gravitació G , per exemple, és donada per la mesura de dues masses M i m , una longitud d i una força F relacionades entre elles per la fórmula de Newton: F=G(Mm)/d 2 . El conjunt d’unitats que serveixen per a mesurar magnituds d’espècies diferents forma un sistema d’unitats (unitat). Les unitats independents corresponen a les magnituds fonamentals, i totes poden ésser resumides a aquestes mitjançant l' equació de dimensió (anàlisi dimensional). La mesura de tota magnitud és donada amb una precisió limitada que el metròleg ha de definir a priori per a elegir la tècnica d’experimentació corresponent. L'error és la mesura d’aquesta precisió.
f
Física
Matemàtiques
Principals unitats de mesura internacional
© Fototeca.cat