metge
| metgessa

facultatiu | facultativa
doctor | doctora
médico (es)
doctor (en)
f
m
Medicina

Persona que és llicenciada en medicina o que té autorització per a exercir-la.

Als Països Catalans, com a la resta d’Europa, la medicina, fins al segle XI, fou habitualment exercida per frares. Més tard, seguint el model àrab, començaren a exercir-la els laics (segle XII), l’ensenyament dels quals fou aviat reglamentat. Amb els Estudis Generals de Lleida (1300), Perpinyà (1349) i Osca (1354) i els lliures de València (1373) que se sumaren als dels dominicans de Barcelona (1297), fou obligatori, per a fer de metge, d’haver assistit als cursos d’aquestes escoles. Hi havia els graus de batxiller, llicenciat i mestre.

Al segle XIV hom distingia entre metge (o físic) i cirurgià (o barber). Hi havia una certa especialització: litomistes, queixalers, mestres en trencadures, etc. Pere III els autoritzà a reunir-se en col·legis i confraries. Algunes ciutats (Barcelona, Tarragona, Cotlliure) nomenaren metges del comú. Els mestres encarregats d’examinar els metges tenien, a partir del segle XV, el títol de protometge. El nivell científic dels metges catalans, als segles XVI i XVII, es ressentí, malgrat la difusió d’obres impreses, de l’expulsió dels jueus metges i del desplaçament de la cort.

Al segle XVIII els estudis de medicina i els de cirurgia (a Cervera i al Col·legi de Cirurgia de Barcelona) es feien, encara, separadament (cirurgià) i no s’unificaren fins al retorn de la universitat a Barcelona i la creació del títol de llicenciat en medicina i cirurgia (que a València fou conferit a partir del 1868). Com arreu, el metge gaudí d’un notable prestigi social i d’un sentiment de classe que els darrers anys ha anat cedint davant una major consciència social i política.