Bé que la preocupació pel mètode és pròpia de la filosofia i de la investigació científica de tots els temps, i àdhuc resta implícita en qualsevol mena de saber, el plantejament explícit de les qüestions relatives al mètode és un fenomen específic de l’època moderna. Aportació decisiva ha estat, a aquest respecte, la de R.Descartes, el Discours de la méthode del qual recull dues característiques del mètode acceptades universalment: la seva validesa per a ésser usat per qualsevol i la seva finalitat de possibilitar el progrés del coneixement (a diferència de la simple exposició i àdhuc de la demostració, o prova del que ja és sabut). Problema fonamental de la qüestió del mètode és el de la relació a establir entre mètode i realitat que hom tracta de conèixer mitjançant l’aplicació d’aquest; generalment hom admet que l’àmbit concret del real a investigar determina l’estructura del mètode a seguir: així, la matemàtica té uns mètodes propis que no corresponen, o no haurien de correspondre, als mètodes de la física, igual que els d’aquesta no són, o no haurien d’ésser, els mateixos que els de la història, etc. Alhora, tanmateix, no ha estat infreqüent l’intent de cercar un mètode universal, aplicable a qualsevol branca del saber o a qualsevol àmbit del real. Entre els diversos mètodes existents hom pot distingir els següents: analític, axiomàtic o formal, definitori, deductiu, demostratiu, dialèctic, existencial, inductiu, fenomenològic, intuïtiu, lingüístic o semiòtic, transcendental, etc. Bé que sovint els filòsofs més destacats s’han servit alhora de més d’un d’aquests tipus de mètode, alguns autors han cercat d’atribuir un mètode o model metòdic concret a cadascun dels principals pensadors o àdhuc de reduir tots els possibles tipus de metodologia a tres de més generals, qualificables també com a metafilosofies. La qüestió metodològica, quant a determinació i legitimació dels mètodes concrets a seguir, és sobretot problemàtica pel que fa a les anomenades ciències humanes i socials.
m
Filosofia