La mètrica grega i la llatina (la segona de les quals deriva de la primera) es fonamentaven en la quantitat de les síl·labes. Aquestes podien ésser llargues (—) o breus ( ̆). La síl·laba llarga, segons les consideracions dels retòrics antics, era pronunciada en un temps doble de la breu, la qual corresponia a una unitat de temps anomenada mora . Una agrupació determinada de síl·labes llargues i breus formava els peus mètrics. Així, per exemple, - ̆, troqueu; ̆-, iambe; - -, espondeu; - ̆̆, dàctil; ̆̆-, anapest; - ̆-, crètic; ̆-̆, amfíbrac; etc. D’un conjunt de peus mètrics hom obtenia com a resultat el vers. Depenia de quins elements el constituïen que fos anomenat d’una manera o d’una altra. Així, una agrupació de sis peus en què la combinació fos formada per dàctils i espondeus rebia el nom d’hexàmetre, una agrupació de dos metres iàmbics ( ̆-̆/ ̆-̆-) rebia el nom de dímetre iàmbic, etc. Als versos d’una longitud determinada, hi entrava un nou element: la cesura , pausa o ruptura marcada dins el vers, que tenia com a finalitat procurar un descans al lector. Cada peu constava d’un temps fort o marcat ( arsi ) i d’un temps feble ( tesi ). Al temps marcat corresponia l' ictus . Segons que comencés per arsi o per tesi, el vers tenia, respectivament, un ritme descendent o ascendent. Finalment, d’una determinada agrupació de versos s’obtenia l’estrofa. No resta prou clar l’origen de la mètrica grega. En canvi, sí que hom pot fer una història de com els romans van prenent les formes mètriques dels grecs i les traslladen a llur sistema. Dins la mètrica llatina només hi ha un vers conegut que no sigui d’origen grec: el saturni , la natura del qual hom no ha arribat a establir prou bé, de manera que ha estat considerada la seva possible natura accentual, quantitativa o sil·làbica. Pel que fa a la resta dels metres, cal assenyalar els noms de llurs principals introductors i conreadors: Enni, que introdueix l’hexàmetre i el dístic elegíac, Catul, adaptador de l’estrofa sàfica, Horaci com a consolidador dels metres lírics grecs en la literatura llatina, i Virgili i Ovidi com a perfeccionadors de l’hexàmetre i del dístic, respectivament. A partir dels s. I-II dC l’evolució de la llengua llatina fa que es vagi perdent el sentit de la quantitat de les síl·labes, de manera que, gradualment, es va donant pas a una mètrica basada en l’accent i en el nombre de síl·labes de cada vers. Això no vol pas dir que en aquest moment fineixi la construcció de versos ben escandits, a l’estil dels poetes clàssics. El llatí era ensenyat a les escoles, i aquest factor permetia a les persones cultes de compondre versos igualment com si es trobessin en plena època clàssica. Aquesta trajectòria dura fins als s. XI-XII, en què, al costat de les composicions dels trobadors en llengua occitana, hom continua trobant composicions llatines de l’estil dels Carmina Riuipullensia , per citar un exemple ben català. Però arriba un moment que la llengua vulgar, per les necessitats de comunicació més elemental, arriba a adquirir la natura de literària. Llavors la poesia s’ha d’atenir a les obligacions d’aquesta llengua. I els versos són, en aquesta, de natura sil·làbica i accentual: accentual pel ritme, sil·làbica per la consideració de l’extensió del vers.
f
Literatura
Mètrica greco-llatina
©