Fill del gentilhome Pierre Eyquem, estudià al col·legi de Guiena, on perfeccionà l’aprenentatge rebut en llatí amb la lectura dels poetes llatins i grecs. A partir del 1549 estudià dret a la Universitat de Tolosa, al Llenguadoc. Conseller al tribunal de Perigús (1554), passà al parlament de Bordeus. Hi trobà Étienne de la Boétie, el gran amic de la seva vida, que li revelà el preu de l’amistat i el valor de l’autodomini. A poc a poc, però, abandonà les seves funcions parlamentàries i començà a freqüentar la vida de la cort. El seu casament amb Françoise de la Chassaigne (1565) i la mort del seu pare —que li deixà el domini de les terres— li permeteren de vendre els seus càrrecs (1570). Un any abans havia publicat la traducció de la Theologia naturalis sive Liber Creaturarum del català Ramon Sibiuda, que emprengué obeint un desig del seu pare, que sentia un interès viu pel llibre, però segurament també per l’admiració que tenia Montaigne per Sibiuda, la qual li inspirà l'Apologie de Raimond Sebon, un capítol dels Essais dens i curiós pel fet que, estranyament, ocupa la posició central de l’obra. Alliberat de totes les seves funcions, anà a París per preparar l’edició de les obres del seu amic La Boétie, mort set anys abans, i a la fi del 1571 (o el 1572), retirat a la seva “librairie”, en la solitud i meditació, començà a escriure els Essais, alhora que llegia les obres de Plutarc (acabava de sortir la traducció de les Oeuvres morales d’Aymot) i de Sèneca, que el reconfortaven enmig de les torbacions i les guerres de religió que assolaven França i que l’obligaren a interrompre el seu retir. Aviat, però, tornà a retirar-se i enllestí la seva obra, que aparegué en primera edició el 1580. Aquest mateix any, per guarir la seva afecció renal, inicià un gran viatge per França, Alemanya, Suïssa, Àustria i Itàlia, que durà fins el 1581 i que fou recollit en el llibre Journal de voyage en Italie (publicat el 1774). De retorn, a Lucca, tingué notícia de la seva elecció com a batlle de Bordeus, càrrec que detingué durant quatre anys (1581-85), molt tensos per la difícil situació política. Rebé Enric de Navarra el 1584, però es mantingué en bones relacions amb el duc de Matignon, governador general de la Guiena i partidari d’Enric III de França. Declarada la pesta a Bordeus i acabant-se el seu mandat, de nou es retirà i redactà la segona edició dels Essais, que aparegueren amb nombroses addicions i amb un tercer llibre el 1588. A partir d’aleshores (llevat d’un viatge a París, en el decurs del qual fou atacat i empresonat i en el qual també entrà en contacte amb Mademoiselle de Gournay, que esdevingué més tard la seva filla espiritual) romangué al seu castell, on preparà una tercera edició dels Essais (publicada, pòstumament, el 1595, per P.de Brach i Mlle de Gournay), que tornà a augmentar fins a arribar a constituir una autèntica confessió, en tant que les innovacions responien a la seva vida i els seus gusts, costums i idees. Fill de l’humanisme i creient sempre que el saber humà ha de permetre a cadascú de trobar un art de viure raonable que ajudi a esperar la mort, Montaigne manifesta en tot moment (al llarg de les tres edicions dels Essais, representatives del desenvolupament del seu pensament i del seu art) una penetració lluminosa i segura que revela, a més d’una curiositat per totes les expressions de l’ànim humà, una constant facultat de domini o de comprensió, de calma espiritual i d’independència. Amb una cultura literària vastíssima, se servia de les seves lectures i dels seus coneixements per a avivar les seves reflexions profundes, expressades amb un estil desordenat i amb un llenguatge espontani que, bé que ha estat molt recriminat, dóna al llibre un to d’agradable conversa i assenyala el camí als grans moralistes (Pascal) i als grans prosistes francesos. Les traduccions en català de les obres de Montaigne es limitaren a alguns assaigs (especialment l'Apologia de Raimon Sibiuda) fins el 2006, que Vicent Alonso començà la publicació íntegra dels Assaigs en tres volums, el darrer dels quals aparegué el 2008.