Perquè sigui significatiu, aquest canvi ha de comportar un desplaçament d’un volum considerable de població, una distància notable o una diferència qualitativa entre l’espai de partença i el d’arribada, unes motivacions més o menys homogènies —i en gran part no desitjades— per al conjunt que es desplaça, una considerable durada o una certa periodicitat del moviment migratori i una veritable transformació socioeconòmica o àdhuc política de la situació (problemes d’integració i adaptació) dels migrants, amb una corresponent repercussió en les estructures socioeconòmiques dels espais de partença i d’arribada (emigració, immigració).
Tot i llur complexitat, palesa en aquests cinc requisits assenyalats, els fenòmens migratoris són sovint enfrontats de forma parcial: el demògraf s’interessa per les transformacions demogràfiques implicades; el sociòleg, pels canvis socials; el geògraf, pels espacials, etc.
Globalment considerat, el moviment migratori té raó d’ésser i possibilitat de donar-se quan existeixen dos o més espais comunicats (per un intercanvi d’informació, bé que sigui més o menys filtrada) i comunicables (és a dir, sense un impediment greu per al desplaçament de població de l’un a l’altre), amb tensions població-recursos diferents objectivament o subjectiva, tot entenent per tensió població-recursos el grau de possibilitat de satisfer els individus o els grups socials llurs necessitats com a productors i consumidors de béns i serveis, inclosos els d’ordre espiritual. Si la comunicació i comunicabilitat entre dos espais són bones, el flux migratori existirà pel sol fet que a cadascun d’ells les esmentades tensions siguin diferents, independentment de llur qualitat objectiva; si les tensions, en canvi, són idèntiques, no hi haurà migració. Els fenòmens migratoris, doncs, són directament proporcionals a la diferència d’aquestes tensions i alhora inversament proporcionals a la distància entre els espais corresponents. Atès que la tensió població-recursos depèn tant del factor població com del factor recursos i que les variacions demogràfiques i socioeconòmiques no són sempre proporcionals ni sincròniques, són freqüents els desequilibris, en el temps i en l’espai, que motiven migracions. Desequilibris d’aquest tipus han estat determinants de les migracions més importants del segle XX. Així mateix, les grans migracions d’europeus cap a Amèrica al segle XIX foren conseqüència d’un creixement demogràfic europeu encara més fort que el també notable creixement econòmic, a la qual cosa s’unia una feble demografia americana en relació amb el territori i l’economia i una facilitat com més anava més gran en les comunicacions.
Quant al modern èxode rural, molt estès als països industrialitzats, no és degut tant a la tensió de la població sobre uns recursos escassos (el creixement vegetatiu hi és molt feble, si n’hi ha) com a la diferència d’oportunitats de tota mena existent entre el camp, d’estructures periclitades, i la ciutat, conflictiva però molt més capaç de satisfer els desigs de l’home d’avui com a productor i consumidor de béns i serveis. La possibilitat d’adaptació dels migrants al lloc d’arribada depèn, en canvi, de la diferència de tensions, així com de la distància, que hi ha respecte al lloc de partença; aquests dos factors, tanmateix, no són sempre decisius: migrants rics poden ésser rebutjats per motius religiosos i altres que venen de lluny poden ésser ben rebuts per motius ètnics. Generalment, les migracions, que quasi mai no afecten la totalitat d’una població, ans només certes categories socials, es nodreixen dels elements més mòbils de la població (joves, solters o individus sense altra riquesa que llur força de treball) i, consegüentment, suposen un rejoveniment demogràfic i un increment de la força productiva dels llocs que reben els immigrants i un envelliment de població i una disminució de la força de productivitat dels llocs d’on surten els emigrants. En el món occidental hi ha hagut grans canvis en els fluxos migratoris; les migracions camp-ciutat gairebé han desaparegut i al contrari, la creixent urbanització de la societat ha suposat una migració de les regions metropolitanes a les àrees rurals més properes. En el món subdesenvolupat, en canvi, continua havent-hi una important migració del camp cap a la ciutat.
Pel que fa a les migracions internacionals, destaquen cinc àrees immigratòries: Amèrica del Nord, Europa occidental, els països petroliers de la península Aràbiga, el Japó i els nous països industrials de l’Extrem Orient, i Austràlia. En les migracions amb destinació a l’Europa Occidental destaca el nou moviment de població provinent dels països de l’Europa Oriental que, potencialment, pot ésser important. La població de l’Europa Oriental que es desplaça sol tenir un nivell cultural i professional alt o mitjà; això no obstant, als països receptors troba ocupacions per sota de la seva qualificació. Per exemple, a l’Estat espanyol bona part dels immigrants polonesos tenen bona formació personal i laboral, però en bona mesura treballen en el sector domèstic, en la construcció i en l’hoteleria. Un cas a part dins els migrants de l’Est és el dels albanesos els quals, en massa i d’una manera desesperada i gens planificada, malden, malgrat la repressió governativa, per travessar l’Adriàtica i arribar a les costes italianes. Cap a l’Europa Occidental continua també la migració des de l’Àfrica i en menor grau des de l’Àsia. Pel que fa a la migració africana es donen, cada vegada amb més freqüència, els casos de trasllat per la Mediterrània de migrants clandestins en fràgils embarcacions. D’altra banda, l’emigració clandestina de l’Amèrica del Sud cap a l’Amèrica del Nord es verifica per entrades per la frontera mexicana i pel Carib. Un altre fenomen migratori recent és el dels boat people del sud-est asiàtic, amb mitjans molt precaris en la mar sense objectiu clar d’arribada; el que tenen clar és el motiu de sortida: desesperació profunda davant d’una situació econòmica (i de vegades política) insuportable que impulsa cap a una sortida cega molt poques vegades amb èxit. La reacció dels països rics destinataris és la de tancar fronteres. Fa temps que aquest fenomen s’esdevé als Estats Units d’Amèrica i també es va configurant a la Unió Europea. Es dona una paradoxa en coincidir la flexibilització de les fronteres internes a la UE i l’augment de rigidesa en les fronteres externes. No tots els països receptors tracten d’aturar la immigració, alguns l’afavoreixen, si bé selectivament. Per exemple, Israel, que acull població jueva d’Etiòpia i de l’ex-Unió Soviètica, és un cas on hi ha una clara motivació política per part de l’estat receptor que estimula aquesta immigració.
D’altra banda, als Països Catalans també es dona el cas de rebre població migrant procedent de països subdesenvolupats, i també una petita part procedent dels països de l’Est europeu. És notable la presència de magribins i africans en general (a més dels llatinoamericans) que fan feines de temporers a les comarques lleidatanes o bé al Maresme des de fa alguns anys. Alguns d’ells són treballadors il·legals amb problemes molt greus de condicions de vida.
La causa de l’emigració està en la tradicional tensió entre la població i els recursos que hom cerca per gaudir de millors oportunitats i de més benestar i a una certa mitificació dels països receptors. Aquesta barreja de motivacions racionals i irracionals és el que Mattei Dogan i John O. Kasarda (1988) anomenaven ‘el joc de la loteria urbana’, en el qual tots els participants saben que tenen molt poques possibilitats de guanyar (gairebé cap) però sempre n’hi ha una. Així hom mitifica també la imatge de benestar que ofereixen els països desenvolupats, i els que s’hi dirigeixen no deixen de tenir l’esperança de fer fortuna. Un altre efecte recent que provoca la presència creixent d’immigrants en els països rics és el renaixement i l’enfortiment de la xenofòbia i el racisme: els immigrants són percebuts com un perill i una amenaça per a l’equilibri del país receptor.