Miguel Fisac Serna

(Daimiel, Castella-la Manxa, 29 de setembre de 1913 — Madrid, 12 de maig de 2006)

Arquitecte i teòric de l’urbanisme.

Titulat el 1942, amb l’Instituto Nacional de Óptica Daza de Valdés, de Madrid (1948), abandonà el monumentalisme de l’escola madrilenya de la postguerra i derivà cap a formes orgàniques semblants a les dels països escandinaus (Instituto de Formación del Profesorado de Enseñanza Laboral, de Madrid, 1953). Els anys seixanta substituí el maó pel formigó i creà peces amb pretesat (Centro de Estudios Hidrográficos, de Madrid, 1961). La seva arquitectura religiosa, que conjuga la llum amb el dinamisme dels murs, fou de les més representatives de l’Espanya de la segona meitat del sXX: esglésies dels dominics d’Arcas Reales (Valladolid, 1952) —medalla d’or de l’exposició internacional d’art sagrat de Viena (1954)—, del teologat d’Alcobendas (Madrid, 1955), de la Coronació de la Mare de Déu (Vitòria, 1958) i de Santa Anna (Madrid, 1965). Projectes posteriors seus són l’edici d’IBM a Madrid (1968), els Laboratoris Jorba de Barajas (1967), anomenats popularment ‘La Pagoda’, (enderrocat el 1999), els cellers Garvey a Jerez de la Frontera (1974), la rehabilitació del teatre municipal de Almagro (1989) i les oficines de la Caixa del Mediterrani a Alacant (1990). El 1954 rebé la medalla d’or d’arquitectura de l’Exposició Internacional d’Art Sagrat a Viena i el 2003 el Premi Nacional d’Arquitectura, entre altres guardons. En La Molécula Urbana (1969) exposà les seves teories urbanístiques.