Jesuïta (1954-81), es llicencià en filosofia eclesiàstica a Sant Cugat del Vallès, per la Universitat Gregoriana (1961) i, posteriorment, a Barcelona, en filosofia i lletres (1963) i en filologia semítica (1965), en la qual es doctorà dins de l’especialitat d’àrab el 1967. Es graduà també en teologia catòlica a la Universitat Gregoriana Lyon-Fourière (1970). Fou successivament professor a les universitats de Barcelona (1965), Lió (1968), Tunis (1971), Alger i Orà (1973), Comillas-Madrid (1974), Autònoma de Madrid (1976) i Alacant (1979) fins a la jubilació (2007).
Investigà especialment temes àrabs en relació amb la història medieval de la península Ibèrica. Publicà un notable estudi sobre l’obra àrab de Turmeda: La Tuhfa, autobiografía y polémica islámica contra el cristianismo, de ‘Abdallah al-Taryumān (fray Anselmo Turmeda) (1971), amb el text crític de l’original àrab i la traducció castellana. També és autor, entre d’altres, d’Études sur les morisques andalous en Tunisie (1973), Anselm Turmeda (1983), Jésus otage (1988), Mallorca bajo la autoridad compartida de bizantinos y árabes: siglos VIII-IX (1991), Los moriscos antes y después de la expulsión (1992) i Jesús entre judíos, cristianos y musulmanes hispanos (siglos VI-XVIII) (1999). Dirigí també diverses obres col·lectives: L’Islam d’avui, de demà i de sempre (1994), L’expulsió dels moriscos. Conseqüències en el món islàmic i en el món cristià (1994), Traducir del árabe (2004) i, amb M. Jesús Rubiera, Xàtiva musulmana (segles VIII-XIII) (1987) i Els noms àrabs de Benidorm i la seua comarca (1985).
És autor (amb la col·laboració de Josep Forcadell i Joan Perujo) de la primera traducció completa i directament de l’àrab al català de L’Alcorà. Traducció de l’àrab al català, introducció i cinc estudis alcorànics (2001, premi Ciutat de Barcelona 2002 i Premio Nacional de traducció 2002).
Fou membre del comitè de redacció de diverses revistes especialitzades (Sharq Al-Andalus. Estudios Mudéjares y Moriscos, Aljamía, Qurtuba, Dirasat Andalusiyya, Islamochristiana, Bulletin Critique des Annales Islamologiques). Fou també director del projecte Concordancias lematizadas de las obras del Mancebo de Arévalo (1998-2001). Organitzà i publicà els congressos internacionals La Ràpita islàmica. Història institucional (Sant Carles de la Ràpita 1992, 1994, 1997) i L’expulsió dels moriscos. Conseqüències en el món islàmic i en el món cristià (Barcelona 1994).
Epalza i la historiografia
Durant les dècades de 1970 i 1980, participà en dues controvèrsies historiogràfiques de gran rellevància. La primera versà sobre l’existència de mossàrabs a la València medieval islàmica, un tema important a causa d’un moviment d’inspiració política que, per tal de cercar les arrels d’una etnicitat valenciana, es remeté contínuament a una putativa minoria cristiana a al-Šarqiyya. En un influent article escrit juntament amb Enric Llobregat –“¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? Proceso de islamización del Levante de la Península (Sharq al-Andalus)”, Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 36 (1982)–, postulà la seva inexistència, argumentant que, si no hi hagué bisbes, tampoc no hi hagué ni capellans ni cristians. Les seves idees foren contestades per Thomas E. Burman, el qual exposà que existiren comunitats cristianes sense bisbes. Sobre aquest tema també és autor de l’article “Mozarabs: An Emblematic Minority in Islamic Al-Andalus”, The Legacy of Muslim Spain (1992).
La segona controvèrsia es relacionà amb dues hipòtesis formulades per Pierre Guichard: la referent a la densitat, o incidència, dels assentaments berbers a al-Šarqiyya a partir de les evidències dels topònims i gentilicis Beni–, i la referida a la naturalesa dels assentaments rurals, especialment el paper dels albacars, o espais oberts dins dels murs dels castells, que, segons Guichard, tenien la funció de refugi per a persones i animals, i la dels rafals, que, segons l’historiador francès, eren possessions privades, mentre que per a Epalza eren propietats emprades per als ramats d’ovelles. Epalza, juntament amb M.J. Rubiera, fonamentà la seva rèplica en l’hipercriticisme lingüístic i en l’antic model d’assentament rural, inspirat pels arabistes de la França colonial, on el món rural estigué sempre sota el control de les ciutats.
Bibliografia
- Glick, T.F.: From Muslim Fortress to Christian Castle, Manchester University Press, 1995.