És situada al sector N de la plana llombarda, gairebé a mig camí entre els Prealps i el riu Po, en un encreuament de rutes transalpines (Simplon, Sant Gotard, la Maloia) que la comuniquen amb l’Europa industrialitzada i amb les que enllacen amb la Mediterrània per Gènova, a través de l’Apení lígur. Milà presenta una forta expansió demogràfica, paral·lela a la creixent industrialització i deguda sobretot a una forta immigració de la resta d’Itàlia: de 242.000 h el 1851 passà a 599.000 el 1911, a 1.275.000 el 1951 i gairebé a 1,8 milions el 1970.
El nucli urbà tradicional és de planta radioconcèntrica, amb centre a la Piazza del Duomo i la Piazza della Scala, d’on irradien vies estretes i molt congestionades, de marcat caràcter comercial. Una nova ordenació urbana pretén el trasllat del centre d’Afers cap al nord (Piazza della Republica), a fi de transferir el centre de gravitació urbà a un sector més obert de la ciutat. L’expansió urbana ha portat a la superació de dues sèries de muralles i d’un anell de canals (la Cerchia dei Navigli), i s’estén més enllà, al costat de barris ja antics (Ripa Ticinese, Porta Volta) i altres de més nous i especialitzats, com el de la ciutat universitària, a l’E. La perifèria urbana engloba grans barris monòtons, mixts d’habitatge i indústria, units amb els municipis veïns, amb els quals Milà forma una conurbació que assoleix uns 3 milions d’habitants.
Milà és una gran capital regional, de funcions múltiples, que estén la seva àrea d’influència a tota la Llombardia i a una part del Piemont i l’Emília. L’estructura socioprofessional de la població mostra un predomini del sector secundari (51% de la població activa). La indústria és molt diversificada, amb tendència a un desplaçament a l’àrea suburbana: tèxtil a Busto Arsizio, metal·lúrgica i mecànica a Sesto San Giovanni, química a Cesano Maderno i a Varedo. Milà és el primer centre comercial seder d’Europa. Hi són presents també les indústries farmacèutica, alimentària, paperera, del cautxú, de la construcció, confecció, ceràmica, etc. La influència de la funció comercial s’estén sobre tot el país, amb una forta irradiació a l’exterior (Fira Internacional de Mostres). Principal centre financer d’Itàlia, hi tenen la raó social el 30% de les societats anònimes italianes, i assoleix ben bé el 50% de la xifra de negocis. La funció cultural hi és representada per les diferents universitats: la de l’estat (1923), la catòlica del Saro Cuore i la comercial de Luigi Bocconi. Institut politècnic. Centre nacional i internacional de comunicacions, té dos aeroports: els de Linate i Malpensa.
La història
Fundada pels celtes ínsubres vers el 400 aC, dos segles més tard fou sotmesa per Roma, que li donà el nom de Mediolanum i li atorgà el dret llatí (89 aC) i el règim municipal (49 aC). Per la seva situació, en una cruïlla de rutes al peu d’uns colls alpins molt transitats, es beneficià de la intensificació dels intercanvis amb el món germànic, fou capital de la diòcesi d’Itàlia (292-404) i residència del prefecte del pretori. El saqueig dels huns (452) coincidí amb l’inici d’una llarga etapa de decadència. Passà a les mans dels hèruls, dels ostrogots i dels llombards; Carlemany la conquerí (774), i els emperadors germànics li concediren la capitalitat de llurs possessions italianes. Al començament del segle XI els comptes designats pels emperadors hagueren de transferir el govern de la ciutat als arquebisbes, els quals, a l’incii del segle XII, l’hagueren de cedir als cònsols elegits per la Credenza o consell general del patriciat. L’exclusió del poder de les classes populars motivà tensions i lluites, que es desenvoluparen simultàniament amb les primeres temptatives de dominar les ciutats veïnes i amb l’enfrontament amb els emperadors, desitjosos de posar fi a l’autonomia dels comuns italians. Pel fet de negar-se a acceptar les autoritats nomenades per Frederic I Barba-roja, fou assetjada i arrasada (1162), però, unida a la Lliga Llombarda, vencé les hosts imperials a Legnano (1176) i, a la pau de Constança (1183), li foren reconegudes les seves llibertats. Una nova escomesa contra l’autonomia milanesa per part de Frederic II fracassà, no obstant la victòria de l’emperador a Cortenuova (1237). De 1240 al 1277 i del 1302 al 1311, recolzats en la Credenza di Sant'Ambrogio (artesans i petits comerciants), els Torriani regiren la ciutat, en pugna amb els Visconti, representants de l’aristocràcia, que detingueren el poder del 1277 al 1302 i del 1311 al 1447; la política expansiva d’ambdues famílies configurà un extens estat que, en temps de Joan Galeàs de Milà (1385-1402), aglutinà bona part del nord d’Itàlia. En extingir-se els Visconti (1447), s’instaurà una efímera república, a la qual el 1450, després d’haver-la defensada dels atacs venecians, posà fi Francesc I de Milà. Gràcies al comerç, a la indústria tèxtil (llana, lli i, des del segle XIV, seda), a la metal·lúrgia (armes blanques i de foc), a la metal·lúrgia (armes blanques i de foc), a la banca i a la riquesa agrícola de la rodalia, Milà tingué una gran prosperitat des del segle X fins als darrers anys del segle XV; al seu acabament contribuïren les guerres que per la possessió del Milanesat mantingueren francesos i hispànics, però l’administració hispànica (1535-1706) fou incapaç d’impulsar-ne la recuperació, obstaculitzada, a més, per la periòdica aparició de la pesta. Les iniciatives manufactureres del segle XVIII (cotó, seda), facilitades pel despotisme il·lustrat de les autoritats austríaques (1706-96), foren el punt de partença de la industrialització de la centúria següent. Sota la dominació napoleònica (1796-1814) ostentà la capitalitat de la República Cisalpina (1797), de la República Italiana (1802), del regne d’Itàlia (1805) i, després, del regne Llombardovenecià (1815). L’adhesió al moviment nacionalista italià i l’hostilitat al règim policíac implantat per la nova dominació austríaca (1815-59) motivaren revoltes i insurreccions, com la de les cinc jornades (març del 1848), que foragità temporalment les forces d’ocupació. El 1859 fou incorporada al regne d’Itàlia, del qual aviat esdevingué la capital econòmica. La guerra francoprusiana, l’alça de preus de les acaballes del segle XIX i la Primera Guerra Mundial estimularen el procés industrialitzador, al qual contribuí el capital estranger. També esdevingué la seu de la indústria editorial més potent d’Itàlia. El 1918 Mussolini hi creà els Fasci di Combattimento, que aviat intentaren d’anorrear les organitzacions del proletariat milanès. Després de la Segona Guerra Mundial ha prosseguit a bon ritme el creixement econòmic, demogràfic i urbà, possibilitat per una forta immigració.
El patrimoni arquitectònic i artístic
La majoria dels monuments es troben dins l’antic recinte emmurallat. S'han conservat poques restes romanes.
La catedral de Milà, d’estil gòtic flamíger, començada el segle XIV i acabada l’any 1813
© B. Llebaria
Entre les esglésies cal destacar la de Sant'Ambrogio (segles XI-XII), una de les construccions més importants del romànic llombard. Són també romàniques les de San Vicenzo in Prato, Sant Satiro, reconstruïda per D. Bramante al segle XVI, Sant'Eustorgio (segles XII-XIII) i Santa Maria delle Grazie (segle XV), que conserva la Santa Cena pintada per Leonardo da Vinci. La catedral fou començada al segle XIV i acabada el 1813, i té cinc naus longitudinals i tres de creuer; fou aixecada principalment per mestres francesos i alemanys i, per la seva concepció del tot gòtica i de gòtic flamíger, és una obra única dins l’art italià. Entre els monuments civils cal destacar el Castello Sforzesco (reconstruït al Renaixement per Giovanni da Milano, Iacopo da Cortona i Il Filarete) i l’Ospedale Maggiore, començat el 1457 per Il Filarete i acabat per Guiniforte Solare. D’època neoclàssica cal esmentar el Teatro alla Scala de Giuseppe Piermarini. Dins l’arquitectura de ferro es troba la Galleria Vittorio Emanuele de G. Mengoni. D’arquitectura moderna, les mostres principals són la Torre Velasca, obra de l’estudi BBPR, i el gratacel Pirelli de Gio Ponti. Els museus més importants són la Pinacoteca di Brera, la Pinacoteca Ambrosiana i la Galleria d’Arte Moderna. Milà ha tingut sempre una vida musical molt intensa, motiu pel qual Mozart hi residí uns quants mesos. Des de la fi del segle XVIII ha estat el centre més prestigiós de l’òpera italiana. A més del Teatro alla Scala, n'hi funcionaren d’altres, com el dal Verme i el de la Cannobiana. Hi ha importants editorials de música i institucions de música de concert com l’Angelicum.