Solia tenir poques escenes i pocs personatges i no hi havia intervenció del cor: l’estructura, segons sembla, fou creada per Sofró de Siracusa (s V aC); són conservats fragments de mims seus i d’Herodes, entre els grecs, i de Dècim Laberi i Cneu Matius, entre els romans. El caràcter satíric que tenia entre els grecs esdevingué grotesc amb els romans. Representava sàtires polítiques, religioses, de costums o paròdies literàries, amb acompanyament de cant. Similar a l'atel·lana en molts aspectes (tipus característics, diàlegs enginyosos, etc), se'n diferenciava en la manca d’ús de màscares i en el fet que els papers femenins eren representats per dones. Substituïda posteriorment, en gran part, per la pantomima, pervisqué, però, com a peça de complement, representada en els intermedis d’altres peces teatrals de més envergadura.
Als Països Catalans, el gènere no pren una personalitat pròpia fins a la introducció de la pantomima italiana al s XVIII, sota la influència de la Commedia dell’Arte. Dins aquesta línia actuà a Barcelona, el 1832, la companyia de Josep Serrate. A partir del 1835, amb la visita de Franconi i els seus mims, procedents de París, el gènere s’estabilitzà. Vers la fi del s XIX prengué especial relleu la figura de Pierrot —molt utilitzada pel Modernisme—, i aquest fou el nom donat als mims; Enric Adams (Barcelona 1873) assolí fama internacional i actuà a tot Europa. Després del 1939 fou notòria la influència de Marcel Marceau sobre els nous grups, com és ara Els Joglars, que després trobaren un estil propi. Altres grups, com Els Comediants, combinen el mim amb la festa: gegants, cap-grossos, etc. Albert Vidal aporta una estètica nova que sintetitza les formes tradicionals amb els nous corrents contemporanis. El grup El Tricicle utilitza els recursos del cine còmic americà de l’època muda.