Aquesta mina, dissenyada per a explotar per la presència, proximitat o contacte d’una persona, té els seus efectes sobre la població civil molt de temps després de la finalització dels conflictes armats. Amb un gran nombre de morts, ferits i mutilats, aquestes mines han estat motiu de nombroses iniciatives per a prohibir-ne l’ús, la fabricació i la comercialització. Aquests esforços culminaren en la Convenció d’Ottawa (pròpiament Convenció sobre la Prohibició de l’Ocupació, Emmagatzematge, Producció i Transferència de Mines Antipersones i sobre la seva Destrucció) del 1997. En vigor des del 1999, a l’abril del 2008 l’havien signat 153 estats, i l’havien ratificat 151. Els estats no signants eren trenta-set, entre els quals hi havia Rússia, la Xina, els EUA, Israel, l’Índia, l’Iran, Finlàndia i les dues Corees, la majoria productors o clients d’aquest tipus d’armes. El mateix any de l’aprovació de la Convenció fou atorgat el premi Nobel de la pau a la Campanya Internacional per a la Prohibició Total de les Mines Antipersones. Tot i els avenços aconseguits, en els anys transcorreguts encara moriren entre 15.000 i 20.000 persones l’any en trepitjar una mina. A més de les resistències dels estats no partícips de la Convenció a adherir-s’hi, el desminatge constitueix un enorme obstacle afegit, atesa la gran dificultat i l’elevat cost. El nombre de morts ha disminuït: entre el 2010 i el 2011 es registraren entre 4.000 i 5.000 víctimes de les mines antipersones.
f
Militar
mina antipersones
© US Departament of Defense