Lully la introduí en la música culta. Molt en voga a la cort de Lluís XIV, al s XVIII esdevingué més alegre de moviment ràpid (segons Brossard) o moderat (segons D’Alembert). Al s XVIII formà part també de la suite instrumental, abans de la giga final, alternant sovint amb un segon minuet, a tres veus, que té aleshores funció de trio. En les sonates i simfonies, aquest terme abusiu de trio designarà l’episodi central que substitueix el segon minuet. És l’única dansa que ha estat adoptada per la sonata clàssica abans de cedir el lloc al scherzo beethovenià. Fou inscrit en la simfonia, com a penúltim moviment, per J. i K. Stamitz, J.F. Haydn i Mozart.
m
Música