Feu el batxillerat a Barcelona i s’hi llicencià en medicina i cirurgia el 1850, després d’haver-hi viscut l’ambient científic i literari de la dècada dels anys quaranta. Seguidor de la poesia de Rubió i Ors i deixeble de Pau Piferrer, li dedicà, arran de la seva mort el 1848, un article a El Barcelonés, diari en què, presumiblement, també mantingué una polèmica amb Marià Cubí sobre el magnetisme animal i on publicà el tractat La fisiología del amor. Col·laborador d’El Isleño (1848), visqué uns quants anys a Ciutadella, on es feu càrrec de la relació de les festes amb motiu de l’arribada del nou bisbe (1853) i de la càtedra de retòrica del Seminari el 1854, per a la qual escriví unes Reflexiones sobre la literatura, no localitzades. Establert com a metge des del 1856 a Algèria, on publicà el 1860 una breu obra en francès sobre la presa de Tetuan, morí durant un viatge de retorn a Menorca. Deixà inèdita la novel·la Sor Àgueda Ametller, escrita al final de la dècada de 1840, i que fou publicada als inicis de la dècada dels vuitanta: fon la temàtica històrica de les invasions turques del segle XVI amb la llegenda de la “novia” d’Algendar, el romanç de la qual recreà en català dins la novel·la. Segueix el model scottià, ampliat amb referents extrets de Byron i de Cooper, i combina la sensibilitat de l’ànima romàntica amb la voluntat col·lectiva de recuperació del passat. Poeta en llatí, castellà, francès i català, pot ésser considerat com un dels primers menorquins adherits culturalment a la Renaixença, i la seva aportació a aquest moviment fou reconeguda per Jacint Verdaguer, Antoni Rubió i Lluch i Antoni Cursach. Era cosí de l’escriptor Francesc Barceló i Caimaris.