Estudià pedagogia a l’Escola de Mestres, dirigida per Joan Bardina, i, més tard, els amplià a París i Bèlgica. L’any 1914 emigrà a Colòmbia, on treballà com a gerent en l’empresa d’exportació de cuirs Casa Pujol, a Barranquilla. En contacte i d’acord amb el pedagog colombià Agustín Nieto, col·laborà en la fundació del Gimnasio Moderno de Bogotà; l’escola es basava en les noves teories pedagògiques que Fornaguera havia portat d’Europa. Tornà a Catalunya, però la repressió de la dictadura de Primo de Rivera el feu tornar novament a Colòmbia. Es dedicà a l’exportació de cuirs, i més tard fou nomenat director d’interins al Gimnasio Moderno. Posteriorment, es traslladà a Popayán, i treballà a la Universitat del Cauca i a l’Escola Normal Superior.
Després de la proclamació de la República a la Península, retornà a Catalunya. Fou director de l’Escola Mossèn Jacint Verdaguer i d’un col·legi per a nens refugiats de la guerra, a Ripoll. Arran de la guerra civil, s’exilià a França, on continuà dirigint l’escola durant un temps, fins que retornà a Colòmbia. Residí a Santa Marta, on fou professor d’un institut comarcal de segon ensenyament.
Es traslladà de nou a Bogotà, on treballà amb els marginats; hi dirigí un centre de la Creu Roja per a gamines, infants abandonats obligats a sobreviure als carrers de les grans ciutats colombianes. Cal esmentar la seva tasca com a promotor de Comunitat Catalana, a Bogotà.
Entre la seva obra publicada, cal esmentar: Aiguaforts del tròpic, narracions curtes sobre la Colòmbia dels anys 20, i Fugida (1962), on es descriu l’èxode dels catalans a França arran de la guerra civil del 1939; també publicà dos opuscles: Catalans a la vida cultural de Colòmbia i Els catalans a la independència de Colòmbia.