Fill de Joan Baptista Roca i Caball, nasqué a l’exili familiar, però el 1941 fou portat a Barcelona. Actuà en el moviment estudiantil democràtic, i s’incorporà al Front Obrer de Catalunya (1961-69). Alhora treballà com a professor a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1962-66), fins que en fou expulsat. Defensor de processats davant el Tribunal d’Ordre Públic, i vinculat també a empreses urbanístiques, ha col·laborat a Destino, Serra d’Or, El Correo Catalán, Avui, La Vanguardia, etc.
Cofundador de Convergència Democràtica de Catalunya i diputat a Corts (1977, 1979, 1982, 1986, 1989 i 1993), fou portaveu parlamentari de la Minoria Catalana a Madrid fins el 1994, que abandonà l’escó, i tingué un paper fonamental en els debats de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 1982 sintetitzà la seva proposta d’intervenció catalana en la política espanyola en el llibre Per què no? i, sense abandonar la seva condició de secretari general adjunt de CDC, esdevingué el principal promotor d’una nova força d’abast estatal, centrista i autonomista, el Partido Reformista Democrático, el qual, però, no obtingué cap escó a les eleccions generals del 1986. El 1992, per discrepàncies a l’interior del partit, renuncià a la candidatura per a la reelecció com a secretari general de CDC, però el febrer del 1993 fou reelegit en el càrrec, que abandonà novament el desembre del 1995. Aquest any disputà sense èxit l’alcaldia de Barcelona, i esdevingué cap de l’oposició municipal a l’Ajuntament de la ciutat.
A partir del 2001 abandonà la política activa i centrà la seva activitat professional d’advocat en la firma Miquel Roca Junyent Advocats Associats, despatx fundat el 1996, el consell d’administració del qual presidí fins el 2017. Entre d’altres, es feu càrrec de la defensa de Cristina de Borbó en l’anomenat “cas Nóos” (2013-17). Present en els òrgans directius de grans empreses i institucions tant de Catalunya com de l’Estat espanyol, és o ha estat president del consell social de la Universitat Politècnica de Catalunya (1997-2002), secretari no conseller del Banc Sabadell (2000), president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (2004), president del patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (2011-20), conseller del Grupo ACS (2004, des del 2015 conseller coordinador), membre del consell d’administració d’ENDESA (2009) i patró de la Fundació Abertis (2013). Fou també professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra, i el 2008 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona.
Un recull dels seus articles fou publicat el 2004 amb el títol Una mirada crítica. El 2007 publicà les memòries Sí, advocat! El que no vaig aprendre a la facultat.