Fou un dels impulsors de l’Agrupació Catalanista de Palamós, entitat adscrita a la Lliga Regionalista. Fou diputat provincial d’aquest partit en substitució del seu germà difunt, Martí Roger i Crosa, en les eleccions —parcials— del 16 de febrer de 1919. La dictadura de Primo de Rivera impedí que finalitzés el mandat.
Començà a col·laborar amb narracions a La Il·lustració Catalana i a partir del 1914 fundà i dirigí Marinada, que dirigí. Des d’aquesta revista de Palamós —lloada per Eugeni d’Ors— i de la Secció de Cultura de l’Agrupació Catalanista de la mateixa ciutat, s’integrà en el projecte noucentista defensant la Mancomunitat, la tasca de Prat de la Riba, les normes ortogràfiques de l’IEC i les biblioteques populars.
És autor de diverses obres de narrativa, com ara La pera de plata (1905), La ratxada (1907), El gran rei (1907) Vida triomfant (1911), La dissort (1916), Mala llavor (1914), Empordaneses (1920), Bon vent i barca nova (1924), De mort a vida (1925) i El martiri d’un apotecari (1926); de la comèdia La segona volta (1934) i del llibre de poesia Costa Brava. Palamós (1953).
Com a compositor de sardanes escriví Encís, Festeig i Queixa. També fou fundador i director de l’orfeó palamosí Aucellada.