Fou secretari de l’Orfeó Català. Començà escrivint en revistes de barriada i fundà La Veu Gracienca. Publicà els seus poemes, d’influència noucentista i jocfloralesca, en nombrosos volums: L’espiga (1921), Pietat (1933), Paisatges (1937), Cançons (1939), Poemes d’Itàlia (1939), Llantió d’argent (1947) i Circ (1967), entre d’altres.
També publicà alguns volums de prosa lírica, Brevari d’amor (1937) o Breviari de dolor (1946), i d’assaig i història com La petita història de la meva biblioteca (1961), El meu llibre de l’Orfeó Català (1962), El mestre Enric Morera (1969), Encara assaig (1971), etc.
Durant la postguerra, desenvolupà activitats culturals en la clandestinitat.