Per a l’home de cultures primitives, el miracle no significa contradicció entre fe i raó, com pot ésser el cas per a l’home de cultures més evolucionades, sinó la presència d’una causalitat més elevada, més “divina”. El culte es basa inicialment en la possibilitat del miracle, perquè es tracta d’accions de caràcter meravellós i extraordinari, que tenen com a conseqüència una transformació de les condicions de vida de l’home i del cosmos. Normalment, el mite és el marc narratiu on té lloc el miracle. El miracle, sobretot en la seva forma cultual, tendeix a un millorament, a una conversió, de l’existència, almenys per a aquells que prenen part en l’acció cultual. La visió de la vida com a camp d’acció de forces miraculoses disminueix en raó directa al coneixement de les lleis de la natura. En l’univers de les religions, els miracles acompanyen les vides dels grans personatges (Buda, Jesús, Zaratustra, Mahoma, etc.) d’accions miraculoses, que són una mena de testificació de llur missió i força divines.
m
Religió