Els tipus més corrents de miralls són els plans, els esfèrics i els parabòlics. Els miralls plans donen una imatge que és virtual i simètrica amb l’objecte respecte al pla del mirall, i, a més de l’ús domèstic, són emprats en nombrosos aparells, com les cambres fotogràfiques reflex , el sextant, l’heliòstat, etc. Els miralls esfèrics tenen la forma d’un casquet esfèric còncau o convex i donen, segons la posició de l’objecte, una imatge que pot ésser real o virtual, més gran o més petita que l’objecte. Considerant només els raigs continguts en la zona de Gauss (raigs paraxials), la fórmula (1/ s) - 1/ s ' = 1/ f relaciona la distància s de l’objecte al mirall (positiva si l’objecte és a l’esquerra del mirall) amb la distància s´ de la imatge al mirall (positiva si la imatge és a la dreta del mirall), essent la distància focal, donada per la fórmula f = - R /2, on R és el radi de curvatura del mirall (positiu si el centre de curvatura és a la dreta del mirall). Els miralls parabòlics tenen com a propietat fonamental el fet que, per als raigs paral·lels a l’eix, no presenten l’aberració d’esfericitat dels miralls esfèrics, és a dir, tots els raigs que incideixen paral·lels a l’eix, pertanyin o no a la zona de Gauss, convergeixen en el focus, i, recíprocament, els raigs emergents d’una font lluminosa situada en el focus són projectats paral·lelament a l’eix, propietat per la qual els miralls parabòlics són utilitzats en els reflectors far. Tant els miralls esfèrics com els parabòlics tenen moltes aplicacions en la construcció d’instruments òptics, especialment en la de telescopis.
Els miralls en la història
Els miralls més antics coneguts procedeixen d’Egipte, i són formats per un disc de bronze, or o argent amb el revers decorat i el mànec formant una peça a part de fusta o metall. Durant la civilització cretomicènica eren de fusta, bronze o vori. A Grècia aparegueren els primers miralls amb mànec i disc formant una sola peça, i a la fi del segle VI aC els mànecs adoptaren formes de figura femenina o arquitectòniques. Els miralls etruscs de bronze són famosos per llurs reversos decorats amb relleus o gravats. A Roma aparegueren els primers miralls amb la lluna de vidre incolor unit a un full de plom o estany, sistema que perdurà a Bizanci i durant l’edat mitjana, bé que al segle XIII el vidre fou cobert d’una mescla de mercuri i estany i hom utilitzà el cristall de roca. El sistema més perfeccionat de la lluna estanyada començà a ésser usat a Nuremberg, al segle XV, d’on passà a Venècia, concretament a Murano, principal centre exportador de miralls amb marc de cristall bisellat a tot Europa, fins a la fundació de la manufactura de Saint-Gobain per ordre de Lluís XIV, moment que fou introduïda la moda dels miralls fixos a la paret o damunt les llars de foc i que adquirí una gran importància el marc, decorat segons els diferents estils. Al segle XIX aparegueren el psyché i els miralls la lluna dels quals cobreix la part frontal dels armaris, i continuà la importància dels marcs, que en el moment modernista arribà a grans creacions, com el marc de mirall amb figura femenina de perfil, obra de P. Gargallo, que es troba al Museu d’Art Modern de Barcelona.
Els raigs de llum procedents d’una font situada al focus d’un mirall parabòlic són projectat pral·lelament a l’eix òptic del mirall
© Fototeca.cat