Mircea Eliade

(Bucarest, 9 de març de 1907 — Chicago, 22 d’abril de 1986)

Fenomenòleg de la religió romanès.

Estudià filosofia a la Universitat de Bucarest. El 1928 viatjà a l’Índia per estudiar sànscrit, els diversos corrents ioguis i filosofia índia sota la direcció de S.B. Dasgupta. L’impacte de l’Índia és perceptible en tota la seva obra posterior, sobretot en la seva concepció de l’home com a microcosmos, com a paràbola del kósmos. La novel·la La nuit bengali (1933) es fa ressò d’algunes experiències de l’Índia. El 1933 retornà a Romania, i ensenyà filosofia i història de les religions a Bucarest. Durant la Segona Guerra Mundial fou agregat cultural de l’ambaixada romanesa a Londres. Després s’exilià a París on publicà, entre d’altres obres, el Traité d’histoire des Religions (1949) i Le Mythe de l’éternel retour (1949) i algunes novel·les (la més important: La forêt interdite, 1955). El 1957 fou nomenat professor d’història de les religions de la Universitat de Chicago, on prosseguí la seva obra científica i literària. Fundà les revistes “History of Religions” (1961) i “Antaios” (1961-72), aquesta amb la col·laboració d’Ernst Jünger. El 1976 publicà el primer volum de l'Histoire des croyances et des idées religieuses, la seva obra científica més ambiciosa. La meta de tots els seus estudis és la creació d’un nou humanisme, el qual té com a base el sagrat, concebut com a estructura de la consciència humana i no pas com a mer fenomen històric. Per això, la seva investigació està encaminada a la recerca de les manifestacions del sagrat enmig de les aparents realitzacions dessacralitzades i secularitzades de l’home modern.