La propulsió pot ésser per coet, per reactor aerobi o bé per sistema mixt. Els míssils poden ésser balístics o bé, generalment, anar proveïts d’un sistema de direcció que consisteix, essencialment, en un element de comandament (ordinador electrònic) i un sistema d’execució accionat per servomotors que desvia els gasos ejectats i crea un component lateral de velocitat. Els míssils empren dos sistemes principals de direcció: el telecomandament (avui gairebé en desús) i l’autocomandament. Aquest darrer pot ésser passiu, si es basa en la detecció de radiació emesa pel fitó (generalment es tracta de raigs infraroigs emesos pels punts calents), actiu, si hom empra senyals de radar emesos pel mateix míssil, o semiactiu, si aquests són emesos des d’una estació externa al míssil. Quan l’objectiu és fix hom pot emprar un sistema semblant al de la navegació aèria, en el qual el míssil efectua les correccions necessàries en una trajectòria predeterminada. Hom els classifica en funció del medi des del qual efectua el llançament i del medi en el qual es mou el fitó. Hom els identifica per mitjà d’un acrònim de tres lletres, la primera de les quals indica el punt de llançament, la segona el punt de destinació i, finalment, la M el míssil. Hom empra S per sòl, A per aire i U per mar (underwater). Els SAM (míssils sòl-aire), desenvolupats sobretot durant la Segona Guerra Mundial com a defensa contra els bombardeigs, poden atènyer velocitats de pocs Mach, però han de posseir una gran capacitat de maniobra per tal de poder perseguir eficaçment els avions. Els AAM (míssils aire-aire) han d’ésser molt lleugers i precisos, han de poder atènyer velocitats de Mach3 i llur perfil ha de respondre a les exigències aerodinàmiques del vol dels avions portadors.
míssil sòl-aire llançat des d’una base mòbil [MBB]
© Fototeca.cat