La seva funció és facilitar els acords de pau (o, sovint també, el manteniment d’un determinat statu quo entre contendents en el qual el conflicte resta latent) i dissuadir els contendents d’enfrontar-se. Les forces provenen dels diferents estats membre. El terme generalment s’aplica a les missions de pau de l’ONU, l’organització que després de la Segona Guerra Mundial inicià aquesta mena d’operacions i que, amb diferència i a causa del seu abast mundial, en duu a terme en un nombre més elevat. Atès que l’ONU no té un cos militar propi, els efectius provenen dels exèrcits dels estats membre en una aportació de dimensions variables. L’uniforme de les missions de les Nacions Unides inclou un característic casc blau, nom amb el qual són coneguts de manera informal els seus integrants. Totes les operacions de les forces de pau de l’ONU han de ser aprovades pel Consell de Seguretat. Altres organismes que promouen missions de pau són l’OTAN, l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), la Comunitat d’Estats Independents (CEI) o la Unió Africana. Sovint, actuen conjuntament o coordinadament amb les forces de l’ONU. La primera missió militar de pau de l’ONU es destinà a l’Orient Mitjà el 1948 (UNTSO). Altres missions destacades encara vigents el 2009 són UNMOGIP (1949) per als conflictes entre l’Índia i el Pakistan al Caixmir; UNFICYP (1964) per al conflicte de Xipre; UNDOF (1974) per al conflicte entre Israel i Síria; UNIFIL (1976) per a l’araboisraelià i palestí; MINURSO (1991) per al Sàhara Occidental; UNMIK (1999), corresponent a l’administració provisional de Kosovo; UNMIT (2006) per a Timor-Oriental; MINUSTAH (2004) per a Haití; MONUC (1999) per a la República Democràtica del Congo; UNMIL (2003) per a Libèria, i UNAMID (2007) per al Dārfūr.
f