A l’origen el terme mística, vinculat al de misteri, designava més aviat uns ritus religiosos amagats als profans (misteri). En el sentit d’experiència més o menys sensible del diví, hom troba la mística en moltes religions no cristianes, com és ara el xamanisme, l’hinduisme i el budisme; hom la troba també entre els neoplatònics i els sufís musulmans. Pel que fa al judaisme, n'hi ha rastres als primers llibres de l’Antic Testament: en la vida dels primers patriarques i, sobretot, de Moisès. El misticisme jueu és el preludi de la mística cristiana, la qual es basa en la creença del fet de l’encarnació; aquesta introdueix una diferenciació radical entre la mística cristiana i la de les altres religions, car mai no pot prescindir del fet que la matèria ha estat radicalment santificada ni dels altres homes (el camí principal d’unió amb Déu és l’amor al proïsme); bé que no hi són deixats de banda, per a una tal mística perden importància els fenòmens extraordinaris de tipus més aviat psicològic (èxtasi). La història de la mística cristiana és rica, ja des d’un inici, en personatges i moviments espirituals: al Nou Testament hom troba sant Pau, místic de gran volada, com es pot veure a través de la narració de la seva conversió i del contingut de les seves epístoles, Joan Evangelista, que escriu meravellosament sobre l’amor, paraula clau dels grans místics, i Esteve, plenament amarat de la “mística del martiri”; i a l’era dels màrtirs sobresurten Ignasi d’Antioquia i Policarp, així com moltes descripcions de les actes dels màrtirs, plenes de força mística. Quant al temps dels pares de l’Església, cal assenyalar, com a místics de primer ordre, Climent d’Alexandria, Orígenes, Metodi i Atanasi, així com els anomenats pares del desert, la teologia dels quals segueix dues tendències: la de l’anomenada mística de la llum (Pseudo-Macari, Evagri Pòntic) i la de la mística de la foscor (Gregori de Nissa); entre els pares llatins, cal esmentar Cassià, Agustí i Gregori el Gran, i entre els grecs, Màxim el Confessor, Joan Clímac i Simeó, l’anomenat Nou Teòleg. A l’edat mitjana hi hagué els corrents místics dels monjos (Bernat de Claravall, Guillem de Saint-Thierry), dels victorins (seguidors d’Hug de Sant Víctor) i de les monges (Hildegarda de Bingen, Matilde de Magdeburg, Gertrudis). Els ordes mendicants del s. XIII tingueren una gran influència en la doctrina i l’experiència místiques: hom pot atribuir als dominicans el desenvolupament de la mística especulativa (Tomàs d’Aquino, per exemple, estableix els fonaments de la vida mística en el context més ampli de tota la teologia), mentre que els franciscans desenvoluparen una mística més afectiva, com és el cas sobretot de Francesc d’Assís i, entre els seus fills espirituals, Bonaventura, Ramon Llull i Àngela de Foligno. El s. XIV pot ésser qualificat de segle místic per excel·lència: a l’Occident abunden figures tan remarcables com les del mestre Eckhart i de Joan Tauler, a les quals cal afegir Enric Suso, Ruysbroek, Caterina de Siena, Ricard Rolle de Hampole, Walter Hilton i Juliana de Norwich; a l’Orient florí Gregori Palamàs, màxim representant dels hesicastes (hesicasme), que pretenien la unió amb Déu sense cap mediació sensible. El s. XV, en canvi, representa una època de decadència: la devotio moderna és un moviment espiritual més ascètic que no místic, tal com es pot veure en la seva obra més representativa, La imitació de Crist, atribuïda a Tomàs de Kempis. Als temps de la Reforma i de la Contrareforma hi hagué un ressorgiment de la mística, originat per la renovació de l’espiritualitat catòlica: Ignasi de Loiola, home actiu i alhora contemplatiu i místic, i Alfonso Rodríguez són noms destacats entre els jesuïtes. És a la família carmelitana, però, on hom troba les figures cabdals de la mística castellana, com és ara Teresa de Jesús (amb el seu tractat místic Libro de las moradas o Castillo interior) i Joan de la Creu (amb el Cántico espiritual, la Noche oscura, la Subida al monte Carmelo i La llama de amor viva). S'inicià després un altre període de decadència, sobretot per la influència del racionalisme i de la Il·lustració; no obstant això, hi hagué encara grans figures: Francesc de Sales, el jesuïta Louis Lallemant i Margarida Maria d’Alacoque. El Romanticisme tornà a crear un ambient favorable a la mística, i així, als s. XIX i XX hom troba noms com els d’Anna Maria Taigi, Jean-Baptiste Vianney, Charles de Foucauld, Teresa de Lisieux i Isabel de la Trinitat, entre altres.
f
Religió
Cristianisme