El mot (del grec μῦϑος) designa el resultat del fet de dir, enraonar o contar. En el sentit de cosa dita, s’oposa a acció, activitat o treball, ja des dels poemes homèrics. Com a resultat del fet d’enraonar fa referència a la paraula en diàleg i parlada, i s’oposa a la paraula escrita; en literatura, la poesia té origen oral i la prosa el té en l’escriptura: la poesia és, doncs, majoritàriament mitogràfica o mitopoètica, i la prosa comporta el naixement de la ciència i del rigor lògic, així com la literaturització dels recursos de mobilització de la llengua que eren propis de la poesia. Cal posar al s V aC el moment característic d’aquesta oposició. Finalment, com a contalla (narració i fabulació) pot oposar-se, culminant el procés anterior, a λόγος, entès aquest mot com el resultat d’una formulació enraonada i demostrada. Aquesta oposició, encara vacil·lant en Plató (en les obres del qual mythos i logos són sovint sinònims), pot considerar-se un fet assimilat de cultura en la segona meitat del s IV aC. Més endavant, els cristians oposaren a llur història sagrada, fixada en uns llibres que consideraven directament inspirats per Déu, els mites, que, dispersos i sotmesos a reelaboració, consideraven inventats pels homes. Les primeres apologies ja palesen un menyspreu mai no dissimulat (i herència, en part, del racionalisme grec) per les antigues contalles que havien constituït el nucli fonamental de la religió grega. El recurs a l’al·legoria com a interpretació fou una de les respostes a aquesta situació, i els mateixos cristians l’aplicaren sovint als que, en definitiva, eren també mites, els discursos tradicionals de llur religió. En un principi, la literatura sembla haver estat record d’uns orígens exemplars i modèlics i memòria que salva de la mort i de l’oblit. Els seus continguts són, en aquest moment, mites, i llur conservació i repetició per mitjà de la paraula (i de la imitació, en teatre) pot considerar-se ritual, un fet religiós. Aquesta conservació i aquesta repetició versen sobre un fet antic (d’antigor indeterminada), però tenen una funció actual: els mites són contats a fi que facin un servei a qui els escolta. Ara, la repetició pot ésser tancada o oberta: hi ha cultures en les quals hom no pot introduir modificacions en la transmissió dels mites, i d’altres en les quals el canvi, el replantejament, la contaminació sincrètica, etc, són constants i semblen característica fonamental i bàsica d’aquesta transmissió. La participació mitopoètica i l’experiència religiosa del mite és molt distinta en una o altra d’aquestes menes de cultura. En aquest darrer cas, els mites demostren una vitalitat i una capacitat d’adaptació que els fa més febles des d’un punt de vista dogmàtic, però que els capacita per a una funció complementària a la lògica i científica: hi ha una dialèctica de desplaçament, fins i tot d’oposició, però no pas d’exclusió, entre discurs mític i discurs científic. Hi ha exemples de societats força laïcitzades que, en època de progrés tècnic i de desenvolupament científic, abandonada per massa dogmàtica la tradició mítica pròpia, han acabat lliurant-se, inconscientment o no, a una fabulació mitopoètica oberta, tan necessària, que ha estat ràpidament assimilada.
Els mites en la religió i la filosofia
La creació de mites respon, doncs, a una exigència connatural humanosocial, amb vista no sols a expressar plàsticament i dramàtica el destí de l’home en el món i les maneres d’atènyer-lo, sinó també a mantenir o justificar l’ordre de la realitat i de la societat. Tanmateix, quan el mite és interpretat com a veritat objectivoexistencial, es converteix en mitologia (mitologització). En aquest sentit, i rebutjant sempre qualsevol mitificació (mitificar), hom accepta avui la necessitat de la desmitologització, sense pretendre, però, tota desmitització, car sense l’ús del mite no hi ha llenguatge possible per a la religió i àdhuc tampoc per a la filosofia.