Segons Aristòtil, la modalitat, o mode com S i P s’uneixen en el judici, pot ésser de quatre tipus: de possibilitat, d'impossibilitat, de contingència i de necessitat. La similitud entre possibilitat i contingència (contingent és allò que alhora pot donar-se i no donar-se), i àdhuc entre impossibilitat i necessitat (necessari és allò que no pot no donar-se), ha estat factor determinant del fet que la lògica postaristotèlica hagi cregut necessari de corregir la taula d’Aristòtil, insistint en un ulterior estudi de la modalitat de possibilitat. Més radical fou la postura de Kant en establir la modalitat com a funció que no afecta la matèria del judici, ans només el valor de la còpula, i en distingir-ne els tipus de realitat, de contingència i de necessitat com a tipus de modalitat propis, respectivament, dels judicis assertoris, problemàtics i apodíctics, dels quals es deriven els corresponents tres parells de categoria modals (existència-inexistència, possibilitat-impossibilitat i necessitat-contingència). El problema de la modalitat, d’altra banda, pot ésser plantejat sota diferents aspectes: lògic, ontològic, epistemològic o psicològic.
f
Lògica