En aquesta tècnica cada cèl·lula, d’una llargada fixa de 53 bytes, comprèn un camp de 48 bytes d’informació útil i una capçalera de 5 bytes de senyalització (trajecte que seguirà la cèl·lula, contingut i prioritat de la transmissió, 1 byte per a detectar errors de transmissió). Les cèl·lules, generades pels diferents emissors, són multiplexades per un sistema de cues d’espera i s’insereixen en la transmissió quan hi ha espai per a fer-ho. Així el sistema és síncron en el nivell físic i asíncron pel que fa a la informació (no hi ha relació entre el contingut informatiu i la posició temporal de les cèl·lules). Com a suport de les xarxes digitals de serveis integrats de banda ampla, la UIT-T ha definit una norma ATM de tres nivells: el nivell d’adaptació (AAL), que descompon la informació de qualsevol mena en segments de 48 bytes; el nivell ATM, que hi afegeix la capçalera de 5 bytes; i el nivell de transport físic, que estableix les característiques de la transmissió. El format únic de les cèl·lules i una velocitat de transmissió de centenars de Mbytes per segon fan de l’ATM una tècnica idònia per a molts serveis multimèdia: xarxes de banda ampla, supercomputació, vídeo interactiu, telecompra, etc. El sistema ATM començà a gestar-se en la dècada dels setanta, però no adquirí importància fins als vuitanta, amb la xarxa experimental francesa Prélude.
m
Electrònica i informàtica