Els modes poden ésser substancials, accidentals, d’inherència, etc., segons que siguin determinacions d’una substància, d’un accident, de la manera com un accident o una qualitat és inherent a un subjecte, etc. Bé que pràcticament exclusiva de l’anomenada darrera escolàstica (sobretot, Francisco Suárez), el concepte del mode ha perviscut —molt diversament interpretat— en la filosofia moderna: Descartes (modes de l’extensió i del pensament), Spinoza (modes com a afeccions de la substància), Locke i Leibniz (modes com a idees —espai, duració, nombre, infinitud— i complexos de qualitats), etc.
Entre els filòsofs contemporanis, han tractat dels modes Nikolai Hartmann, segons el qual són modes d’ésser la possibilitat i realitat, la necessitat i causalitat, etc., i Paul Weiss, per al qual els modes —ni simplement reals ni simplement ideals o subjectius— són l’actualitat (mode d’ésser espaciotemporal), la idealitat (mode d’ésser de les normes, idees, etc.), l’existència (mode d’ésser dinàmic del real) i Déu (mode d’ésser de la unitat que resta més enllà de l’espai i el temps).