Si bé pot ésser fàcil constatar que hi ha un conjunt d’“idees modernes”, és molt més difícil fixar-ne els límits de l’aparició. Les referències historiogràfiques (caiguda de Bizanci i Revolució Francesa) semblen massa convencionals: hom pot trobar molts dels trets que caracteritzen el pensament modern en autors molt anteriors a aquesta data; així, hom ha considerat l’any 1000 com el començament de la modernitat. Aquesta tendència es contraposa a la dels que prenen la Il·lustració i la Revolució Francesa com a projecte pròpiament modern, amb la qual cosa els autors del segle XVII serien només premoderns. D’altra banda, hi ha també un ampli ventall de possibilitats per a definir-ne el final; mentre que per a uns la modernitat acaba amb el Romanticisme, primer moviment antimodern, d’altres la fan arribar fins gairebé als nostres dies, tot contraposant-la a la postmodernitat. L’estudi de les aparicions del terme no resulta tampoc massa esclaridor: la primera referència remunta al segle V dC (Epistolae Pontificium, de Gelasi). El terme fou utilitzat pels nominalistes per a caracteritzar la seva posició al segle XIV i per Petrarca, pocs anys després, per a oposar-se als nominalistes i preconitzar una tornada al segle XII. Pel que fa als trets definitoris del pensament modern, Max Weber els circumscriu al pas d’una cultura fonamentada en la religió i la metafísica, amb uns valors entorn de la noció de Déu, a una cultura “politeista” pel que fa als valors, en què ciència, moralitat i art són esferes plenament autònomes. La divisió és problemàtica, car la distinció preconitzada és consolidada al segle XVII, que alhora és un segle profundament teològic, però assenyala els tres àmbits on cal cercar les idees pròpiament modernes. Així, hom pot parlar d’un temps nou en l’art definit per l’aparició de la figura de l’artista, producte del Renaixement, el sorgiment d’un gènere artístic específicament modern, la novel·la, i, finalment, el concepte d’estètica com a disciplina filosòfica que pren cura de la bellesa, que sorgeix dins de la Il·lustració alemanya. La modernitat comporta una nova concepció de la moralitat, que s’exemplifica en les idees de Maquiavel. El príncep mostra una nova concepció de la política, amoral i pragmàtica. El tema de la filosofia política ja no és el de la ciutat ideal, sinó el de l’exercici del poder. Maquiavel preparava un canvi que es manifestà clarament en els seus seguidors. Així, Hobbes, amb la teoria del pacte social, proposa un nou paradigma per a pensar la política. L’element central ja no és la comunitat mateixa sinó l’individu. Spinoza, amb el seu Tractatus theologico-politicus, canvià la concepció tradicional entorn de la relació entre filosofia i societat: mentre que per als antics i els medievals la filosofia viu als marges de la societat, Spinoza, amb el seu afany per racionalitzar la societat civil, la vol posar com a rectora. Hom anuncia plenament, doncs, el projecte il·lustrat. L’element més decisiu en la configuració de la modernitat potser sigui, però, el canvi produït dins el camp de la ciència. Si abans ens referíem a Maquiavel com a figura paradigmàtica, ara ens hem de fixar en Galileu. El sorgiment de la física matemàtica pot ésser l’esdeveniment que millor indica un canvi en la visió del món, que ara es fonamentarà en les nocions de quantitat i mesura. La importància d’aquest canvi ha estat remarcada tant pels qui el blasmen (Husserl), com pels qui el lloen (Cohen i els neokantians). Des d’un punt de vista filosòfic la nova visió del món es fonamenta en el predomini del subjectivisme, atès que les matemàtiques són, d’antuvi, una llei purament mental. Aquí rau el que filosòficament és potser el tret més característic de la modernitat. Com a conseqüència del seu predomini, s’anirà produint un canvi en la concepció de la filosofia que deixarà d’ésser primordialment ontologia per passar a ésser epistemologia. Hegel definí precisament aquest predomini de la subjectivitat com allò específicament modern i ho considerà com a fruit de la reforma protestant. Els canvis en aquests tres nivells possibiliten una definició més general, per tal com els canvis produïts tant dins l’esfera política com dins la científica apunten a una revaloració de la raó, entesa com a característica essencial de l’home, amb la qual cosa hom engegarà un procés de secularització en tots els àmbits. Aquesta raó, però, es caracteritzarà per la seva subjecció al pragmatisme. Fet i teoria seran considerats units i hom deixarà de banda els aspectes especulatius. Hi ha, doncs, una important correlació entre allò que havíem advertit en el camp de la política i de la ciència. Si el tema de la política és l’exercici del poder, la física matemàtica es justifica constituint-se en un mitjà per a assolir la dominació tècnica del món.
f
Filosofia