Fou ordenat sacerdot el 1959 a Girona. Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona i en teologia per la Pontifícia Universitat Lateranense de Roma, completà aquests darrers estudis a l’Institut Catòlic de París.
Fou rector de les parròquies de Medinyà i Vilafreser i, des del 2010, de la de Santa Susanna del barri del Mercadal de Girona. L’any 1995 participà activament en el Concili Provincial Tarraconense.
Professor en diversos centres docents eclesiàstics i al Col·legi Universitari de Girona, dirigí la delegació a Girona de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma i fou cap dels Serveis Territorials de Girona del Departament de Cultura de la Generalitat. Fins el 2002, any de la seva jubilació, fou professor de la Universitat de Girona. Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, participà en els seus col·loquis internacionals. Fou un dels autors del polèmic manifest Una nació sense estat, un poble sense llengua? publicat el 1979 a la revista Els Marges.
Destacà especialment pels seus treballs sobre història de la llengua catalana, dels quals sobresurten Notes sobre la “controvèrsia” sobre la perfecció de l’idioma català (1974), en el qual atribueix l’autoria d’aquesta apologia a Agustí Eura, en contra de l’autoria d’Antoni de Bastero suposada fins aleshores; La segona part de les “Instruccions per a l’ensenyança de minyons” de Baldiri Reixac (1976); Notes per a una història de la llengua (1976); Verdaguer a la Mare de Déu del Mont (1984); Història de la llengua catalana (amb Josep Maria Nadal, vol. I, 1982; vol II, 1996), ambiciós estudi que entrellaça l’evolució política, social, econòmica i cultural de les societats de parla catalana amb la història pròpiament lingüística d’aquestes; El futur de la llengua catalana (1990), juntament amb Albert Rossich i August Rafanell, que recollia el seu assaig Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística (1989) en què, oposant-se a l’optimisme oficial, afirmava que la llengua catalana es trobava en un moment crític; l’edició i comentari de textos Política lingüística de l’Església catalana. Segles XVI i XVII (1995), i Engrunes i retalls. Escrits de llengua i literatura catalanes (2009), recapitulació de la seva trajectòria d’estudiós i defensor de la llengua catalana.
Fou un col·laborador assidu de la revista Presència, ja des de Roma mentre feia la llicenciatura, en temes religiosos i sobre literatura i cultura catalanes amb els pseudònims de Cebrià Muntalat (secció titulada “Mà de morter”) i Enric Blasi.
Fora de l’àmbit lingüístic i acadèmic, publicà Les homilies de Medinyà (2011), recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general.
L’any 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. El 2005 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans com a membre numerari.